Sabors de la Catalunya Nord

Hi ha molts motius per visitar la Catalunya Nord: el primer és la proximitat. Els que vivim a Barcelona tenim el cul pelat de pujar a la Cerdanya a tastar neu – jo no esquio però faig muntanya. I de Puigcerdà la frontera està tan a tocar que és difícil no passar-la per pujar a les Bulloses i al Carlit, baixar a la bonica i emmurallada Vilafranca de Conflent – en cotxe o amb el tren groc-, passejar per la vall d’Eina, enfilar-se per alguna canal a Cambre d’Aze, recórrer les gorges del Carançà, anar a remullar-se en aigües termals o admirar les muralles de Mont Louis (depenent dels diversos interessos personals)… L’oferta és rica i diversa. I això només des de la Cerdanya. La Costa Vermella obre tot un món als amants del mar a tocar de la frontera.

Carlit

El cim del Carlit des de Les Bulloses

Un altre motiu seria l’afinitat identitària – digueu-li patriòtica, si voleu- d’anar a visitar les terres germanes. Le Pays Catalan. La Flama del Canigó. Sant Jordi a Perpinyà (la Catalana) i el patrimoni cultural i arquitectònic que l’acompanya.

Un tercer, que us proposo aquí, és gastronòmic. La cuina de la Catalunya Nord és filla de la seva situació privilegiada entre el mar i muntanya – Mediterrani i Pirineus- i de les influències rebudes de les dues cultures gastronòmiques a ambdós costats de la frontera. I els cuiners rossellonesos saben prou bé el valor que això té. L’associació Toques Blanches du Rousillon és una agrupació creada el 2003 amb l’objectiu de dinamitzar el llegat i l’art culinari de la regió, encoratjar els cuiners més joves i transmetre el coneixement de la riquesa dels productes locals. Aplega una quarantena de xefs -tots excepcionals- amb una vocació clara de potenciar la rica gastronomia rossellonesa.

I per fer-ho organitzen, entre d’altres, Le Palais Gourmandla mostra gastronòmica per excel·lència de la Catalunya Nord. Confesso que jo hi vaig anar a parar per casualitat, l’abril de 2016, gràcies a l’encàrrec de la revista de viatges Qtravel. Era la 8a edició i se celebrava al Palau d’Exposicions de Perpinyà. Allà m’hi esperaven més de 50 plats repartits en 52.000 porcions de degustació, cada un d’ells maridats amb un vi. Mala sort que havia dinat de meravella – gentilesa de la Cambra de Comerç– al restaurant del fantàstic hotel La Villa Duflot – amb vistes a la piscina rebossant d’alumini-  i no tenia gana. Nota per a edicions posteriors: aquí s’hi ha de venir en dejú.

Però tot i així era impossible no animar-se a tastar aquelles delícies – repartides en 4 categories: entrant, peix, carn i postres. Meravelles com la coca catalana amb foie gras i una crema lleugera a l’oli d’oliva de Baillaury del xef Dennis Visellach del restaurant Bellavista de Prats de Molló, un exquisit caneló de cérvol salvatge perfumat amb tòfona de François Will del restaurant La Chaumière a Font Romeu o la truita de mar al safrà català d’Hervé Montoyode Le Chat qui Rit, a Reyes.

No hi podien faltar els representants locals del mateix Perpinyà. Gràcies a això vam poder tastar l’esqueixada de bacallà de Michael Máteo, del Double Y mentre que Christophe Comes de La Galinette ens delia amb un gaspatxo de remolatxa amb caviar.

I per acabar, les postres: La xocolata era la reina a l’espai d’Oliver Bajard de l’Ecole Internationale de Pâtisserie de Perpinyà o al de Thibaut Lesage, de la Bartabelle, a Argèles-sur-mer, que ens oferia la seva peculiar “Chocolat Bartaxcentrique” fumada – peculiar i que potser entraria dins la categoria de sabor adquirit, d’aquells que necessites acostumar-t’hi. I també vam poder tastar els originals macarons de sabors rossellonesos de Fréderic Torrès de Prada, amb coscoll o mel i mató.

Com ja he esmentat, la fira no se centra tan sols en el lluïment dels xefs, perquè l’associació també cerca potenciar els productes de la terra i per tant, els productors i artesans dels Pirineus Orientals també havien posat els seus estands per enlluernar-nos amb el millor pa – del sindicat de forners dels Pirineus Orientals i els alumnes de l’escola d’hosteleria de Christian Bourqin-, els embotits de la Maison Xifre de Sahorre, la mel del sindicat apícola del Rosselló i els formatges d’ovella, vaca i cabra dels Fromagers Fermiers de Terroirs Catalans, entre altres.

També he esmentat que un dels objectius de Les Toques Blanches du Rousillon és perpetuar la tradició culinària i encoratjar els més joves. Per això organitza l’original concurs Minis Toques entre els alumnes de primària que es queden a dinar als menjadors escolars, als quals es repta a elaborar una recepta a base de verdura fresca. I als finalistes se’ls ofereix l’oportunitat de presentar la seva recepta al Palais.

També hi presentaven plat Michel Védrines, el xef de La Villa Duflot, on havia tingut el plaer de dinar i Masashi Iijima, el xef de Le 5ème Péché de Cotlliure, on vaig tenir el PRIVILEGI en majúscules de dinar l’endemà. Perquè el meu cap de setmana no començava ni s’acabava aquí.

dsc_0051-1024x856

Déclinaison de Tapas du Pays Catalan, Michel Védrines, Villa Duflot

UN PASSEIG PER PERPINYÀ

Per obrir gana o per baixar el dinar o per tot plegat, entre àpat i àpat vam tenir temps de fer una volta pel casc antic de la ciutat, acompanyats d’una guia catalanoparlant, la historiadora Corinne Doumenc. Vam començar a la plaça Aragó, al peu de l’estàtua de Francesc Aragó – el científic que va descobrir que la velocitat de la llum és independent de la velocitat relativa de l’emissor i el receptor – i  diputat de Perpinyà pel departament dels Pirineus Orientals. També va ser un dels signants de la proclamació de la república i ministre de Marina i de les Colònies del govern provisional de Dupont de l’Eure, càrrec que va aprofitar per signar el decret d’abolició de l’esclavisme el 1848. Des de la Plaça Aragó ens vam endinsar al casc antic pel carrer de l’Àngel – segons conta la tradició en plena epidèmia de pesta negra es va aparèixer un àngel i la va aturar. I els perpinyanesos durant molt de temps van celebrar una festa commemorativa d’aquell fet ara desapareguda – Una epidèmia de pesta del s.  XIV va deixar la ciutat molt tocada.

El lema de la ciutat, Perpinyà la catalana, demostra l’orgull que senten els perpinyanesos pel seu patrimoni històric i el seu llegat cultural – cosa que es veu que irrita tant el cònsol espanyol que els volia fer canviar el lema per, atenció, Perpinyà “la française”, cosa que òbviament la fa molt especial entre els milers de ciutats franceses. Massa sovint em veig repetint que l’estupidesa humana no té límits però és que m’hi obliguen. M’hi obliguen.

La vil·la s’incorpora a la Corona d’Aragó el s.XII i el 1197 Pere I li concedeix la Carta de Llibertats Comunals, que atorga certs privilegis com l’elecció dels cònsols. La seva edat d’or arriba quan esdevé una de les tres ciutats principals de la Corona de Mallorca – heretada per Jaume II en morir Jaume I el Conqueridor-. Durant aquesta època es construeixen el Palau dels Reis de Mallorca i la Llotja de Mar (elements en comú amb Palma) i es comença a construir la catedral – que no serà fruit d’un dia, com podeu imaginar. Reintegrada a la Corona d’Aragó el s. XIV acabarà sota domini espanyol. Amb la signatura, el 1659, del Tractat dels Pirineus -amb què Felip IV regala impunement a Lluís XIV tots els territoris al nord de l’actual frontera-, passarà a formar part definitivament de l’estat francès. Però sense perdre la identitat catalana (això que tant molesta al cònsol espanyol).

Arquitectònicament aquesta influència catalana es nota en alguns elements, com la pedra de Montjuïc utilitzada en alguna construcció o l’estil gòtic català d’algunes residències com la casa Julià o la casa Xanxo. La façana imponent de la segona és un dels millors exemples d’arquitectura medieval que es poden veure a Perpinyà. La casa de maó decorada en pedra va ser construïda cap al 1507 per Xanxo Bernat, un ric comerciant tèxtil de la ciutat. A la façana s’obre una gran porta de mig punt amb dovella típica del gòtic català. Hi destaca un fris esculpit amb escenes macabres representant els set pecats capitals. La tradició tèxtil perpinyanesa continua viva avui gràcies a l’empresa Les Toiles du Soleil, que va rescatar el darrer taller que manufacturava mantells i espardenyes amb l’estil colorit típic català.

El nostre passeig pel centre històric de la ciutat ens va dur a l’Hotel de Ville. L’ajuntament original del s. XIII és un dels edificis municipals més antics de França, amb posteriors incorporacions al llargs dels anys, com el pati del s. XVI, ocupat per una magnífica escultura d’Aristide Maillol representant l’ideal femení típicament català de corbes sinuoses. Dins l’ajuntament visitem la sala de casaments amb un sostre de fusta típicament moresc. La Corinne ens ensenya orgullosa una de les banderes de la sala, amb la inscripció ben gran “Perpinyà la catalana”, mentre ens diu que aquí celebren casaments en català (al cònsol espanyol això una urticària com a mínim). A la llotja hi exposen el penell de bronze original de la llotja de mar, representant una galera del s. XV, símbol del comerç rossellonès. El que hi ha avui en dia a la façana és una reproducció.

La burgesia perpinyanesa va deixar un llegat de cases amb patis interiors i amb una gran riquesa decorativa d’estil Art Nouveau. Un exemple d’això és el Palau Pams, construït per Jules Pams – polític influent casat amb la filla de l’industrial Pierre Bardou, de l’empresa de paper de fumar JOB– i encarregat a l’arquitecte Leopold Carlier. A l’entrada, sobre l’escala d’ònix i estuc imitant marbre rosa, destaca la gran pintura de Paul Gervais que representa l’arribada triomfal de Venus, fundadora de Portvendres. També hi destaca la decoració d’estil Art Nouveau als salons i a la claraboia i el pati interior amb rajoles d’estil mediterrani. Aquest palau, diu la Corinne, mostra la importància de la façana social per a la burgesia – aquí la família fins i tot es van inventar un segell que trobem representat arreu del palau.

La construcció de la catedral de Sant Joan, d’estil gòtic meridional amb una nau única àmplia i oberta sense columnes, es perllonga entre 1324 i 1509 per culpa de dues epidèmies de pesta, una crisi econòmica i la fi del Regne de Mallorca. És per això que hi trobem tants estils arquitectònics diferents representats. Algunes peculiaritats a destacar són el sepulcre de Sanç I de Mallorca, la Carassa, un cap de sarraí que penja sota el gran orgue amb els pedals del qual s’anima obrint la boca (és un element que havia estat típic de catedrals als territoris catalans però desaparegut avui dia). L’altra particularitat única de la catedral de Perpinyà és el forat de Pentecosta, un forat al sostre per on es llençaven fulles i pètals sobre els creients per simbolitzar els dons de l’Esperit Sant als apòstols.

Per desgràcia, no hi havia temps per més. I em vaig quedar amb les ganes de fer una de les visites imprescindibles a Perpinyà: El Palau dels Reis de Mallorca, un dels monuments més importants de la Catalunya Nord i que marca l’època daurada de la ciutat com a capital del Regne de Mallorca (que comprenia les Balears, la Cerdanya, el Rosselló i Montpeller). Jaume II va fer edificar el palau el 1276. El palau va perdre importància i es va convertir en una residència secundària després de la mort de Jaume III i amb la reincorporació dels seus territoris a la Corona d’Aragó. Durant Les guerres franco-espanyoles es van convertir en una ciutadella emmurallada i després de l’annexió francesa el marquès de Vauban va reforçar-ne les fortificacions.

Però potser la imatge més emblemàtica de Perpinyà és el Castellet – jo el recordo d’una oca dels Països Catalans-, a la plaça de Verdun. Construït en totxo vermell i marbre de Baixas a partir de 1368 sota la Corona d’Aragó i posteriorment reformat per Lluís XI, que el va convertir en una presó; Carles V, que va afegir el bastió poligonal; i el marquès de Vauban, que el va tornar a convertir en un element defensiu. A principis del segle XX es va enderrocar el recinte fortificat de Perpinyà però es va respectar el Castellet, que avui és el Museu Català de les Arts i Tradicions Populars. Tampoc ens hi vam aturar; de fet, hi vam passar amb el cotxe camí de tornada a l’hotel. Era hora d’anar cap al Palau de Congressos.

Cotlliure 1

COTLLIURE

L’endemà del Palais ens havien organitzat – als que quedàvem- una visita a Cotlliure. Està a tan sols 30 km de la capital rossellonesa. Arrecerat entre la muntanya i el mar es troba aquest antic poble de pescadors i vinyataires, famós per les seves anxoves i per haver inspirat artistes com Matisse, Derain, Chagall, Picasso, Dufy o Dalí. Aquí reposen Antonio Machado i l’escriptor Patrick O’Brian – el de la saga de Master and Commander (si més no potser us soni la pel·lícula amb el Russell Crowe).

Cotlliure s’estén al voltant del seu port, partit en dos pel castell: el port d’Amunt, darrere el qual s’estén la vila vella, amb estrets i tortuosos carrerons, i el port d’Avall, darrere el qual s’estén el Raval.

La nostra visita començava al Castell Reial de Cotlliure, que domina totalment el front marítim. La seva estructura actual s’ha anat formant en tres períodes històrics: El primer castell s’alça a l’Edat Mitjana sota els reis de Mallorca; els espanyols l’amplien i fortifiquen i els francesos l’acaben a partir de 1659 (any de la signatura del Tractat dels Pirineus). Aquests tres períodes es veuen a la pedra, a la construcció, pis a pis. La base, a peu de mar, és catalana, de pedra. Quan arriben els espanyols el transformen en fortalesa militar i construeixen en totxo – per esmorteir les canonades. Els francesos construiran el pis superior de totxo vermell.

L’estructura del castell també canvia amb l’evolució de les armes. Amb les catapultes medievals els murs són plans i quadrats. Quan arriben els espanyols ja s’ha descobert la pólvora i ja es fan servir canons. Francisco Ramón López, el “Maestro”, és l’arquitecte militar espanyol que repensarà el castell per adaptar-lo als canons. Com? Arrodonint les formes per afavorir que les bales rebotin. Però al s. XVII arriba el marquès de Vauban i se n’adona que des d’un castell rodó no es pot disparar en línia recta i que això crea una “angle de vida” que protegeix els vaixells enemics. I canvia el cercle per la famosa estrella vaubaniana amb puntes enfocant cap al mar i cap a l’interior. Però no és l’únic que canvia.

En el moment de la nostra visita la plaça d’armes estava aixecada perquè un grup d’arqueòlegs hi treballava desenterrant les restes de la vila medieval. Cotlliure va començar sent un port de pescadors a la vora del mar però els atacs dels pirates sarraïns van fer traslladar el poble darrere el castell, a recer de la muralla. El problema és que això no els defensava dels atacs provinents de la muntanya i al marquès de Vauban l’única solució que se li acudeix per arreglar-ho es destruir el poble. Tal com ho sentiu. L’arrasa. Però en aquella època ja no hi ha pirates i el consell de savis decideix tornar a construir a la vora del mar. El castell parteix el poble en dos ports, un per a catòlics i l’altre per a protestants –divisió que es manté avui dia.

Amb la destrucció del poble els catòlics s’han quedat sense església i decideixen reciclar. L’antic far català, reconvertit en presó pels espanyols ara passa a ser el campanar de Nostra Senyora dels Àngels, construïda el 1684 en estil gòtic meridional i que acull un altar major esculpit en fusta coberta de fulla d’or del català Josep Sunyer. El 1810 s’afegirà la cúpula al campanar.

Cotlliure va ser el port de la vila d’Elna, la seu bisbal del territori. Aquí venien els reis de Mallorca a passar-hi els estius però anaven a dormir al seu palau de Perpinyà. Tot i que en origen Cotlliure era un port pesquer ara la principal activitat és el turisme – com passa en tants pobles costaners mediterranis- i la vila, que a l’hivern té 2800 habitants, a l’estiu veu passar 50.000 persones al dia. La diferència és que aquí no han fet malbé el litoral amb horrorosos i mastodòntics blocs d’apartaments i d’hotels, llums de neó i parcs recreatius. En podríem aprendre una mica tots plegats.

Cotlliure també és famós per la seva tradició anxovera, una tradició que s’inicia a l’Edat Mitjana i que es manté gràcies a l’exempció de l’impost sobre la sal creat per Lluís XI. Nombroses famílies es dedicaven a l’anxova tradicionalment fins fa dècades; ara tan sols n’hi ha dues: els Roque i els Desclaux. Nosaltres visitem el taller artesà de la família Roque, que s’hi dedica des de principis del s. XX. La preparació de l’anxova és un procés artesanal que s’ha de fer a mà degut a la delicadesa d’aquest peix, que primer ha de macerar 100 dies en sal. Les anxoveres preparen fins a 8 quilos de peix en un matí.

I del mar a la muntanya, doncs l’altra gran tradició és la vinícola. La temperatura, les propietats de la terra i, sobre tot, la tramuntana són les responsables de crear varietats molt aromàtiques en aquestes vinyes plantades en terrasses que es mantenen de manera artesanal. Són els vins de la denominació Banyuls – Cotlliure. Després de dinar meravellosament a Le 5ème Péché visitem el Celler Dominicain, que agrupa 160 vinaters que produeixen una amplia varietat de vins delicats i elegants, negres, rosats i blancs.  El celler es troba ubicat en un antic convent dominicà del s.XIII adquirit pels productors de vi el 1926. Ofereix visites guiades.

A començament del segle XX el poble va atreure pintors com Matisse, Derain, Duffy o Picasso, relacionats amb el nucli de Ceret. Es reunien a l’hotel restaurant d’un amic, que va començar a adquirir-ne les obres per decorar les parets. Avui el restaurant Les Templiers és una autèntica galeria d’art.

I és clar, no podíem marxar de Cotlliure sense fer una visita a la tomba d’Antonio Machado.  Esperem que “Definitivamente, duerma un sueño tranquilo y verdadero”.

DSC_0589

La Catherine Gillot de la Càmera de Comerç em va dur directament a l’estació de Perpinyà, “El centre del món” (declarada centre cosmogònic de l’univers per Dalí l’any 63), a agafar el meu tren que sortia a les 18:09.

Nota: el preu d’entrada al públic de Le Palais Gourmand era de 55€ (estem parlant de barra lliure de 50 plats exquisits, productes gastronòmics, bons vins, aigua, cafè…). El meu viatge complet, tren inclòs, estava patrocinat per la Cambra de Comerç – era un viatge de premsa al qual hi vaig anar en nom de Qtravel. Els meus viatges personals no solen passar per hotels de 4 estrelles ni restaurants de luxe. I allò que diuen que si les coses són regalades no les saps apreciar ÉS MENTIDA! Que us quedi clar.

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s