London, one more time with feeling

El primer cop que vaig visitar Londres va ser el 1998, amb la meva amiga Sònia, de camí cap a Escòcia. Ara he perdut literalment el compte de quants cops hi he estat – bàsicament perquè viure dos anys a Anglaterra em va permetre d’acostar-m’hi tot sovint (una de les meves aficions era recórrer-me les llibreries de vell de Charing Cross Road). El darrer cop que vaig ser a la capital de l’Imperi Britànic va ser de visita familiar el juny de 2012. Coincidia per pura casualitat amb la setmana del Diamond Jubilee – el 60é aniversari de coronació de la Reina- i la ciutat estava engalanada per a l’ocasió amb milions de Union Jack – com s’anomena la bandera britànica, una combinació del saltire escocès amb la creu de St. Andreu, la creu de Sant Jordi i la creu de Sant Patrici, és a dir, la unió dels tres regnes d’Escòcia, Anglaterra i Irlanda.

També va coincidir que va ser el juny més fred i plujós de la història – tan sols va fer temps de màniga curta el primer dia i el segon vaig haver de demanar un folre polar al meu germà. Que a Anglaterra hi fa mal temps ja ho sabem, però allò era hivern pur i dur al mes de juny. Això sí, els parcs estaven florits i meravellosos! Hyde, Regent’s, St James… eren un esclat de verd, de vida i de colors en tot el seu esplendor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Quan ja coneixes una ciutat pots aprofitar per esquivar els llocs més típics i anar a veure racons pels quals encara no havies passat. I jo vaig aprofitar, per exemple, per caminar fins a Greenwich o per acostar-me a la botiga de l’Emirates Stadium a comprar algun souvenir futbolístic – com la tassa amb la que em bec cada matí el meu té-  i saludar l’estàtua de l’Henry.

També vaig aprofitar per revisar els clàssics, com per exemple la Torre i el pont. La gent sol confondre Tower Bridge, l’emblemàtic pont del s.XIX, amb London Bridge, el de la cançó. Però l’actual estructura del London Bridge és dels anys 70 i no té cap gràcia – tot i que l’emplaçament on es troba ha vist aparèixer i desaparèixer diverses estructures des dels temps de la Londinium romana. El de les postals, doncs, és Tower Bridge, i és, efectivament imponent.

La Torre ja la vaig visitar adequadament el 98 així que ara me la miro des de fora. La construcció original la va fer alçar Guillem el Conqueridor després de la conquesta normanda de 1066. I posteriorment s’ha anat ampliant al llarg dels anys fins a esdevenir la fortalesa que veiem avui a la vora del Tàmesi. És famosa per la vestimenta extravagant dels beefeaters -els guardes que donen nom a una coneguda ginebra; pels sis corbs negres que hi viuen en captivitat – conta la llegenda que el dia que els corbs marxin de la torre la corona caurà; per guardar les joies de la corona i per haver estat una presó històrica, de la qual ja no en van sortir mai més personatges com Anna Bolena o Catherine Howard – dues de les sis esposes d’Enric VIII. Diuen que el fantasma d’Anna Bolena s’hi passeja amb el cap sota el braç (però a Anglaterra ja és normal, qualsevol edifici de més de 100 any du, per defecte, un fantasma incorporat – l’hotel on vaig treballar jo també en tenia un a l’habitació 7).

A la vora del Tàmesi – recorrent el riverside walk, vaig passant ponts, com l’esmentat London Bridge (is falling down, falling down) o el peatonal Millennium Bridge, inaugurat l’any 2000, que creua cap a la Tate Modern, l’antiga central elèctrica de Bankside reconvertida en museu d’art modern (i una de les atraccions més visitades de la ciutat).

No es pot negar que London ens ofereix un assortiment d’imatges emblemàtiques, com la columna de Nelson, Picadilly Circus, les Houses of Parliament a la vora del riu, el Big Ben, les cabines vermelles i els busos double-decker i, més recentment, el London Eye – la sínia que en un principi havia de ser temporal i que va esdevenir inesperadament un símbol de la ciutat.

Tampoc ens oblidem de Churchill, ni de Faraday ni dels herois anònims i no tan anònims que guarneixen els carrers i places en format bronze…

Un altre element emblemàtic de London són els teatres del West End. L’any 2004 vaig tenir l’ocasió de veure a dame Judy Dench amb la Royal Shakespeare Company interpretant la comtessa de All’s Well that Ends Well.

Un altre gran element històricament emblemàtic és la boira victoriana, però sobre aquest tema ja en parlo aquí.

IMG_2045

Tot i que avui dia tothom té mòbil les cabines vermelles són tan icòniques que suposo que sobreviuran com a element paisatgístic – potser en algun moment se’ls acudirà donar-los un altre us perquè no siguin merament decoratives però em costa molt pensar que les arribin a eliminar. Vaja, seria molt estúpid.

Londres també és famosa pels seus mercats – Portobello Road, a Notting Hill, o els de Camden entre altres.

A Camden podríem destacar-hi l’Stables Market, uns antics estables victorians reconvertits.

Al Camden Lock s’hi pot arribar fent un passeig en un narrowboat històric pel Regent’s Canal; una manera diferent i relaxada de conèixer una part de la ciutat. No serveix per als que aprofiten el cap de setmana llarg i l’oferta aèria Low Cost per anar a London i veureu-ho tot en dos dies. Però si sou assidus a la capital anglesa i ja ho heu passejat tot – Wembley, el cementiri de Highgate, el Museu d’Història Natural, el Victoria and Albert, el meridià de Greenwich, els Kew Gardens…  per fer-ho tot cal ser molt assidu perquè Londres no te l’acabes en realitat…

A la National Gallery s’hi ha d’entrar un cop a la vida -com a mínim per anar a saludar els Arnolfiniel matrimoni de Hogarth, els gira-sols de Van Gogh o els Turner, entre altres. Al costat està la National Portrait Gallery, dedicada al retrat, tant pictòric com fotogràfic. L’altre museu imprescindible per excel·lència és el British Museum, tot un recordatori de que “un cop vam ser un imperi i vam saquejar el món”. Aquí hi trobareu l’altar de Pèrgam, la Pedra de Rosetta o els escacs de Lewis; art egipci, grec, sumeri, babiloni – excepte British, el que vulgueu…

No us perdeu la botiga Forbidden Planet, 179 Shaftesbury Avenue, on podreu trobar des de coixins d’alien a motllos de Star Wars i tot tipus de figuretes i marxandatge de còmic, cine i televisió. Un paradís friki per excel·lència.

La cua a la porta de la casa de Sherlock Holmes, al 221B de Baker Street. La parada de metro homònima està decorada amb la silueta del famós personatge de Sir Arthur Conan Doyle (les rajoletes amb la silueta es poden veure a les andanes de les línies Jubilee i Bakerloo – hi conflueixen 5 línies de metro a Baker Street). És una de les parades del tube que “envolten” Regent’s Park.

Una altra cosa que trobem a Londres són barris elegants, molt elegants. Com Kensington. Portobello Road, a Notting Hill, amb les seves casetes de colors és bonic però quan ampliem el nostre camp d’acció als carrers del voltant ens topem amb unes illes de cases eduardianes amb jardins interiors privats que ens deixen bocabadats- no vulgueu saber a quin preu es venen. Podem acabar el passeig baixant cap a Hyde Park i els adjacents Kensington Gardens, que entre els dos fan 252Ha. Un bon pla per un dissabte de primavera seria mercat de Portobello pel matí, dinar en un pub de la zona i a la tarda passeig pel barri fins al parc. L’altre pla paral·lel és Camden i Regent’s Park acabant al metro de Baker Street.

El 2012 també vaig aprofitar per conèixer la zona d’Spitalfields. El centre neuràlgic és l’Old Spitalfields Market, un antic mercat victorià on cada dia s’hi munten parades de diferents productes – dijous, per exemple, és el dia dels brocanters. Una de les gràcies del barri, per mi, és la mescla d’Old and New, d’edificis dickensians al costat de gratacels com el Gerkin (el supositori londinenc).

L’altre gran símbol de la ciutat és el metro, el famós tube, el més antic del món, inaugurat el 1863. 270 estacions al llarg de 400km repartits en 11 línies. Amb un sistema de pagament pel qual pagues al final del recorregut segons distància mitjançant la Oyster Card, una tarja magnètica que vas re-carregant amb la quantitat de diners que tu vols a les màquines de les estacions. No és barat però a London caminar no és una opció en molts casos. Les distàncies són les que són. I en sí mateix és tota una experiència. Aquella veu nassal advertint per megafonia el ja llegendari “Mind the gap!” (Compte amb la distància entre l’andana i el metro). Fins i tot en venen samarretes- i samarretes amb la versió “Fuck the gap”.

Hi ha mil milions de coses per veure i per fer a London; com ja he dit, no te l’acabes. Per sort està relativament a prop i es poden trobar bones ofertes de vols. És una d’aquelles ciutats que mai no deixaré passar l’ocasió de tornar-hi un cop més. I descobrir-ne algun racó nou.

IMG_2739.JPG

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s