Canadà i Estats Units: Banff, Jasper i Glacier, 2004

Acampades en parcs nacionals sota els estels, paisatges inacabables, excursions per veure fauna… No, no parlo d’un safari per Àfrica tot i que l’experiència és molt similar, però en aquest cas a les Amèriques i amb triumvirat de parcs: Banff, Jasper i Glacier, una ruta tan clàssica que fins i tot hi ha una Lonely Planet temàtica.

Era l’agost del 2004 i al final vam ser tres: la Sònia, el Dani i jo. Els ingredients per a la nostra aventura? 1 Iglú; 3 motxilles grans i 3 d’atac; 3 carnets de conduir internacionals; 3 carnets de la Federació d’esports de muntanya i escalada; dues càmeres reflex tradicionals i una de digital; uns prismàtics; un Ford Focus de lloguer Matrícula de Washington 679 SCP amb un dispositiu anti-segrest al maleter – i que retornaríem a l’aeroport de Seattle ple de merda i amb el passi de parcs encara penjant del retrovisor interior; una caixa de plàstic comprada a Alberston’s d’Spokane que va viure dins el maleter plena de menjar de campanya tot el viatge – i acabaria embarcant cap a Barcelona via Atlanta per acabar els seus dies a una furgoneta d’escaladors; paella, olla i material de cuina comprats també a Alberston’s d’Spokane, entre ells un inútil obrellaunes que requeria tot l’esforç d’un enginyer, una fisio i una filòloga per fer-lo funcionar; un fogonet fantàstic comprat a la REI d’Spokane i que no ens van deixar endur a casa – l’abandonaríem vilment damunt una paperera de l’aeroport internacional de Tacoma, Seattle; una guia Lonely Planet de Banff, Jasper i Glacier; un sac de dòlars: dòlar canadenc a 60 cèntims d’Euro (100 de les antigues pessetes, cosa que anava fantàsticament bé per passar comptes) i dòlar americà a 80 cèntims d’Euro; targes de crèdit – les benzineres no acceptaven les nostres Visa i vam haver de tirar de la meva Mastercard HSBC (això sí, pràcticament la regalaven, la benzina); una variada selecció de Cds; un passi de parcs de Canadà vàlid per un any – no en feien d’altre, i finalment una sèrie de mapes de carreteres i de parcs que aniríem acumulant al nostre pas per 2 països, 3 estats i 2 províncies: un total de 4276km.

Vam triar volar a Seattle via Nova York amb Delta – companyia que no permetia les reunions de més de dues persones als passadissos o a la porta dels lavabos. Al JFK –un desastre d’aeroport, fosc i cutre-, 5 hores de trànsit per passar els controls duaners i signar el paper conforme no havíem estat partícips en els crims de guerra de l’Alemanya Nazi, no teníem intenció d’assassinar el president – cosa comprensible tenint en compte que llavors era George W. Bush-, ni érem  narcotraficants amb intencions de fer negoci al país. Ens van fer treure les sabates i vaig haver d’implorar que no em passessin els rodets de pel·lícula per la màquina de raigs -X.

I després d’unes altres 5 hores de vol aterràvem a l’aeroport de Tacoma, Seattle, a les 21:30 (a BCN les 7:30 del matí). Morts de son recollíem el nostre equipatge i el nostre cotxe de lloguer a la Budget. Cap de nosaltres havia conduït mai un automàtic amb dos pedals així que primer vam dedicar uns minuts a aprendre com funcionava abans de sortir del pàrking de l’aeroport en direcció als gratacels il·luminats del downtown de Seattle, que ens donaven la benvinguda a Amèrica. L’avantatge d’arribar a aquelles hores és que hi havia poc trànsit i la zona blava ja no estava en vigor; vam poder aparcar davant mateix del nostre hostel, el “Green Tortoise Backpackers”, al 1525 de Second Avenue – 22$ nit amb esmorzar, Internet gratuïta. Vam demanar un lloc per sopar i ens van enviar al McCormicks, on ens van servir unes hamburgueses sorprenentment bones – la meva de salmó – molt bé de preu perquè era happy hour.

Anàvem a dormir cap a la 1:00 després d’una dia que havia durat 33 hores. Hauríem d’haver caigut morts, però no. Visca el Jet Lag. 6 hores més tard ens llevàvem per fer camí cap a Montana per la Interstate 90 East, travessant Washington i Idaho amb parada a Spokane per  comprar tot el material d’acampada que necessitàvem (fogonet, paelles, olles, paper d’alumini – el “heavy duty” d’Alberstons, amb el qual es podria degollar una persona i fabricar un coet espacial, entre d’altres coses-, la caixa de plàstic i l’obrellaunes horrorós entre altres estris i menjar per un total de 140$ / 112€). Camions gegants amb les dues banyes metàl·liques, motoristes amb les Harleys i les choppers, sense casc, evidentment, amb el mocador al cap i bigotis d’Astèrix – tots semblaven rèpliques del cantant de Metallica. La barres i estrelles per tot arreu, que no faltin. Gent grassa, trens quilomètrics i canvis de paisatge. Ara més muntanya, ara més bosc, ara més erm. Idaho, canvi de paisatge, granges amb hectàrees i hectàrees –o hauria de dir acres? –de terreny, amb el molí i la sitja, cultius i més cultius, de blat de moro i altres coses – indicades a les tanques. Montana, ranxos i pastures, vaques de cap blanc, els primers motels. S’acostava el capvespre quan vam creuar Kalispell, el típic, típic, típic poble americà de les pel·lícules.

Finalment, després d’11 hores de viatge -parades incloses-, i amb la darrera llum del dia, creuàvem l’entrada del Parc Nacional Glacier. Estàvem fets pols. 15$ (12 euros) per cotxe per un permís de 9 dies. Gairebé simbòlic. La ranger de l’entrada ens va dirigir al campground més proper, Apgar. El sistema de gestió dels campgrounds de Glacier era molt peculiar: Trobaves una parcel·la buida, t’hi instal·laves i acte seguit et dirigies a l’entrada, on hi havia una bústia i uns sobres. Posaves la pasta dins els sobre, omplies les dades, agafaves la còpia i te l’enduies. 15$ per nit.

Vam acampar i vam fer un mos abans d’anar a dormir. Havíem passat el dia menjant sandvitxos, pomes, uns iogurts que explotaven a l’obrir-los i galetes salades –que es convertirien en una de les nostres principals fonts d’aliment durant tots els desplaçaments del viatge.

El nostre primer dia al país vam descobrir que els americans són sorprenentment simpàtics i amables, com a mínim als estats del nord. I súper civilitzats conduint: respectaven absolutament el límit de velocitat de les carreteres (potser perquè si te’l saltes et cau un paquet del quinze, qui sap).

Glacier Avalanche Creek Campground

Un cedre caigut al campament d’Avalanche Creer, Glacier

Glacier, Montana, 4042 km quadrats

Una mica d’història…

Començarem com els mites de creació indígenes… En un principi no hi havia res, només aigua. I llavors va aparèixer la terra, i amb ella les muntanyes i glaceres que avui conformen el parc nacional Glacier. Allà vivien els indis Blackfeet i consideraven molts dels seus punts indrets sagrats. Un home blanc, James Willard, va conviure amb els Blackfeet durant uns mesos i, conjuntament amb George Bird Grinell, l’editor d’una revista de natura, va explorar el territori. Grinell va emprenyar el govern fins aconseguir que el 1910 es reconegués Glacier com a Parc Nacional. El govern americà havia firmat un tractat amb els indis el 1855 i va anar trampejant el que va poder per reduir la reserva. Al final, els indis es van veure obligats a vendre les terres per 1.5 milions de dòlars el 1896.

Poc després Canadà va fundar el parc de Waterton, a l’altra banda de la frontera i els dos països van decidir unir-se per declarar-los International Peace Park, símbol de les bones relacions entre ells. El 1921 el govern va finançar la creació de la Going-to-the-sun road, joia de la corona de Glacier, que amb la seva ascensió als 2010 metres de Logan Pass, ofereix una vista espectacular i l’oportunitat de veure fauna variada, i que el 1997 va ser declarada “paisatge històric nacional”.

Per desgràcia els incendis forestals són un gran problema per Glacier i l’estiu del 2003 s’havien cremat 55.000 hectàrees del parc.

Ens va despertar –després d’una mala nit de jetlag- el “good morning” d’una ranger preguntant-nos si havíem pagat. Resulta que la còpia del sobre s’havia de penjar del número de la parcel·la i nosaltres no ho havíem fet. De totes maneres vam decidir traslladar-nos a un campament més cèntric, Avalanche Creek, més humit que la resta perquè es trobava a l’obaga d’uns arbres gegants. Era un campament agradable i les parcel·les quedaven molt espaiades una de l’altra i separades per frondosa vegetació. Aquest cop sí que vam penjar la còpia després de pagar els 15$.  La nostra parcel·la tenia contenidor metàl·lic antióssos. Important, érem a Bear Country, i aquí tot era antióssos: els contenidors, les papereres… Les normes eren molt estrictes, no es pot deixar res escampat per la parcel·la i tot el menjar ha d’anar la maleter – tot i que després t’adverteixen que “un cotxe és una llauna i un ós és un obre-llaunes”.

Glacier Hidden Lake 2

Hidden Lake, Glacier

Finalment, després de comprar a Apgar Village vam poder sortir a explorar el parc per primer cop i ens vam dirigir a Logan Pass per la Going-to-the-sun Road, declarada patrimoni nacional d’interès paisatgístic o una cosa per l’estil i recorreguda – suposem que per aquesta raó- per centenars de motoristes amb les seves Harleys i choppers. A part: cotxes, ranxeres i macro autocaravanes, moltes de les quals remolcaven la ranxera darrera (i damunt la ranxera alguns encara hi duien la moto). El punt més alt de la carretera és Logan Pass, amb un centre d’informació i un aparcament, on vam deixar el cotxe per agafar el camí a Hidden Lake, una excursió dominguera i plena de penya, com a mínim fins al mirador damunt del llac. Pocs són els que després baixaven més enllà fins la vora de l’aigua. Ens en vam adonar que érem els únics guiris de tot el parc, fet bastant curiós i que contribuïa al bon rotllo que ens transmetia. Ara bé, vam notar que el 99 per cent dels americans que pul·lulaven per aquí eren blancs. Els altres americans que hi corrien eren muflons, cabres de muntanya (blanques i peludes i robustes), marmotes i esquirols. Després de dinar un sandvitx de tonyina vam fer una altra excursió de 2 hores fins a Avalanche Lake, passant l’inevitable cartell de “compte amb els ossos” i creuant un bosc que semblava haver patit un cataclisme, amb la meitat dels arbres caiguts. A mig camí ens vam trobar un cérvol. El llac era espectacular, envoltat per un circ escarpat i alimentat per una cascada que baixava des de Hidden Lake, a dalt la muntanya. Un esquirol ratllat va estar jugant una estona amb nosaltres. De tornada al campament, al capvespre, ens vam aturar un moment a la vora del riu i vam topar amb una dona que buscava els seus dos fills, preguntant per ells a tothom que passava. De camí a la nostra tenda hi vam tornar a coincidir; ja els havia trobat i ho comunicava a tots els grups improvisats de recerca. Mentre cuinàvem, una noia d’una de les parcel·les veïnes ens va venir a regalar els espagueti que els havien sobrat del sopar. No havíem pensat a comprar llenya per la fogata i la humitat se’ns ficava als ossos. Segur que si n’haguéssim demanada a algun veí ens n’haguessin donada. Aquí tothom era extraordinàriament amable.

L’endemà ja teníem cereals i llet – ens va costar horrors comprar uns cereals que semblessin normals entre les 1500 varietats de coses surrealistes que venien al súper i de fet tan sols ho semblaven. Eren sucre pur. Avui tocava excursió llarga i, esmorzats, amb les cantimplores plenes i provisions vam sortir cap a Logan Pass per recórrer el Highline Trail, que ressegueix la carena per damunt de la carretera i puja fins a un refugi. De camí vam veure un wolverine– una mena de teixó marró-, un blue Jay en un arbre – cosa estranya perquè no vam veure pràcticament ocells en tot el parc, de fet, en totes les Rocalloses. Només corbs. A les cabanes de fusta del refu hi havia moltíssima gent, asseguda al porxo i a les taules, menjant, bevent i contemplant el paisatge. Nosaltres vam fer una parada tècnica per WC i comprar una beguda fresca i vam seguir avall travessant una zona cremada. Bona part de Glacier s’havia cremat l’estiu del 2003. El camí ens va deixar a The Loop, la corba que la Going-to-the-Sun Road fa uns quilòmetres avall de Logan Pass. Allà havíem de pillar un bus que ens pugés fins al cotxe. Se’ns va acudir anar abans d’hora cap a la parada del bus a veure si podíem fer autostop. Hi havia força gent i alguns havien tingut la mateixa idea. Tothom tenia els cotxes a Logan Pass. Al final, una ranxera va parar i es va endur els conductors de cada vehicle, en el nostre cas el Dani. A quarts de sis, una bona estona després apareixien tots els cotxes en caravana, provocant un esclat d’eufòria i alegria general per part dels que ens esperàvem – ja en feia més d’una hora i a sobre havia estat plovisquejant durant un instant fugaç. De tornada, després de parar a comprar menjar – no tenir nevera t’obliga a programar compres gairebé a diari si vols menjar una mica decentmenti llenya, ens vam trobar alguns cotxes aturats a la cuneta observant el riu de l’altra banda.

-Potser hi ha un ós!- va ser el comentari. Volta en sec i gir de 180 graus per col·locar-nos al carril contrari i incorporar-nos a la fila. Efectivament, al cap d’una estona un cadell d’ós negre creuava la carretera tot xino-xano per davant els cotxes. La mare, però, no es va deixar veure i el cadell va desaparèixer entre la vegetació espessíssima de la vora de la carretera.

Flipats amb el nostre primer ós vam fer cap al campament, que aquella nit era ple. Vam encendre la nostra primera fogata per fer el sopar – bé, la Sònia va fer el sopar mentre el Dani i jo rentàvem els vidres del cotxe, que fotien fàstic. El problema? Avalanche no tenia dutxes i començàvem a anar una mica porcs. La solució? Programar una excursió a la zona de Many Glaciers Valley, perquè allà, la Swiftcurrent Motor Inn oferia dutxes de lloguer. Vam haver de rentar plats a una mena de pica enorme en forma de tassa de vàter per llençar l’aigua bruta i on, en teoria, estava prohibit fregar-hi plats (a més de banyar-s’hi i rentar-hi peix) perquè no teníem cap gibrell – en aquests campaments has de dur un gibrell o una galleda de casa. No hi ha piques.

Diana a les 6.00. Cereals, llet i carretera. Per anar cap a Many Glaciers Valley des d’Avalanche calia sortir del parc per St. Mary i tornar a entrar més al nord. A Sant Mary hi vam trobar una benzinera –per sort-, súpers i botigues diverses. Un cop de nou dins el parc vam topar amb una aglomeració de cotxes en una cuneta, gent amb prismàtics i teleobjectius. La raó: un grizzly que passejava a la llunyania, muntanya amunt. Molt amunt. Però era el nostre primer grizzly i el vam contemplar extasiats amb els meus prismàtics per torns.

Vam aparcar a la Swiftcurrent Motor Inn per fer l’excursió cap a Iceberg Lake, un camí molt planer i força concorregut que passava per Ptarmigan Falls. Ens hi vam plantar en dues hores, al llac, preciós, amb els blocs de gel resplendint damunt la superfície sota un circ de parets gegantines. Una ranger es dedicava a depurar aigua per a la gent amb una petita bomba de filtre i el Dani es va omplir l’ampolla. Vam tornar a dinar a la cascada, tot sucant els peus a l’aigua gelada que baixava del llac.

A les dues tornàvem a ser a Swiftcurrent Inn i compràvem tokens per a les dutxes. 1.25$ (1 euro)  8 minuts. A priori sembla molt poc però a la Sònia i a mi ens va sobrar temps i aigua. Vaig aprofitar per rentar dues samarretes a la pica, que vaig assecar traient-les per la finestra del cotxe en marxa.

A l’entrada de St. Mary ens vam aturar a comprar i ens vam deixar 76$ (60 euros) al súper. El menjar era molt car. De tornada de poc no atropellem dos muflons a Logan Pass que creuaven la carretera tranquil·lament. El comentari de la Sònia va ser:  “Sort que no era un ós. Arriba a ser un os i trenca el vidre amb la pota, t’agafa pel coll i et crida: tu de què vas!”. Sense més incidents, vam arribar a Avalanche i ens vam preparar una BBQ. Havíem comprat butis, pebrots i patates, que vam fem al caliu amb el nostre súper paper d’alumini. Vam haver de tornar a fregar els plats d’estranquis. A les 9 ja érem al llit. Va ploure tota la nit (bàsicament perquè el Dani havia rentat roba i l’havia deixada estesa a fora).

Glacier Running Eagle Falls

Running Eagle Falls, Glacier

L’endemà feia un dia de merda i tot estava xop; la tenda: calada. El sac de la Sònia: moll. Vam haver d’esmorzar precàriament dins el cotxe després d’una nit de mal dormir. Vam decidir sortir igualment cap a la zona de Two Medicine Lake, amb l’esperança que el dia millorés. Vam sortir del parc i vam tirar cap al Nord per l’A2, travessant Montana i la reserva Blackfeet. Sortir de Glacier és sortir de les muntanyes i entrar a les planures i els ranxos. El temps va millorar però en quant vam tornar a l’oasi muntanyós enmig del no res que és Glacier, evidentment, tornava a ploure, perquè tots els núvols s’acumulaven als cims. Ens vam aturar a un dels nombrosos lavabos –letrina (nets, espaiosos, amb paper) i vam trobar un trail cap a Running Eagle Falls, una cascada en un indret sagrat per als Blackfeet on hi venia a fer meditació la tal Running Eagle, una guerrera de renom. La cascada era espectacular, un xorro d’aigua sortint de dins de la roca, però no ens va inspirar cap visió.

Glacier Browning  Montana

Browning, Montana

A Two Medicine Lake el temps era espantós. Feia un vent gèlid que provocava un onatge que arrossegava el vaixell que feia la ruta turística i que nosaltres al·lucinàvem que estigués operatiu i que algú s’atrevís a pujar-hi. Vam optar per l’alternativa en cas de pluja: el museu del Plains Indian, a Browning, Montana, home of the Blackfeet nation, probablement un dels indrets més depriments del planeta, un poble desolador enmig de les planures, amb un museu precari. “Qui els ha vist i qui els veu”, abans vivien al parc, però el govern dels Estats Units els el va comprar per un milió de dòlars al segle XIX i ara viuen aquí. Browning, Montana, home of the Blackfeet Nation. Una representació molt gràfica de la trista situació a la qual es veu abocada la població nativa americana.

De tornada vaig agafar jo el cotxe. És curiós conduir un cotxe automàtic, va pràcticament sol. Vam decidir tornar cap a Avalanche agafant la Going-to-the-sun Road per Logan Pass, que vam trobar submergit en la boira més profunda. Ens vam aturar al parking del centre d’informació per menjar alguna cosa – sense sortir del cotxe perquè plovia i feia vent i fred. Vam marxar quan va escampar la boira. Arribàvem a Avalanche Creek a les 3 de la tarda. Ja no plovia però la humitat era considerable, i més en aquest campament que queda a l’obaga. El Dani es va posar a llegir i la Sònia i jo vam sortir a fer el Cedar’s Trail, enmig d’un bosc primari que no ha estat alterat des del segle XVI. Aquí vam descobrir el secret dels arbres caiguts. Els cedars tenen unes arrels tan poc profundes – de fet s’estenen damunt el terra com una catifa- que la mínima ventada els tira a terra. Els que sobreviuen són unes bèsties autèntiques, alts i robusts: arbres poderosos.

Glacier Cedar Trail

Cedar’s Trail, Glacier

Vam acabar el dia jugant al penjat amb pel·lícules, dibuixant les lletres a terra amb un dels troncs prims que fèiem servir per remenar el foc. A les 6 fèiem el sopar, no fos cas que tornés a ploure, que en aquell campament no hi havia cap cobert per arrecerar-se. El Dani va fotre una fogata de cal Déu per intentar eixugar-hi les bambes i els mitjons de caminar però va acabar deformant les bambes i carbonitzant els mitjons, que eren Quechua i es fonien de manera sospitosa. De fet, tot el seu calçat estava xop, igual que la roba que tenia estesa.

Aquella nit no va ploure i vam poder dormir bé. Feia molt de fred, però la Sònia i jo, per sort dúiem sac de plomes. El Dani portava un sac normal, però tenint en compte que va anar als Anapurnas amb un sac del Continente de 30 euros…

Kootenay

Travessant Kootenay

Havia arribat el moment d’abandonar el EUA. Ens vam llevar a les 6:00am per plegar campament i sortir a ¾ de 8 de Glacier en direcció nord. La tenda encara era una mica molla però la vam deixar al seient de darrera perquè s’anés assecant durant el dia.

Passàvem la frontera a les 10.00am amb un dia de sol brillant. Canadà: Think Metric, s’havien acabat les milles! (De fet, la conversió milla-km és, si fa no fa, la de l’euro a pesseta: 1milla=1,6km així que vas arrodonint 30m=50km, 60m=100km, etc.) L’A93 ens va dur fins l’entrada de Kootenay National Park, el rebedor de luxe de Banff. Ens vam aturar a Radium Hot Springs, el poble que hi ha just a l’entrada a comprar i dinar… I les vam passar putes per obrir dues llaunes de tonyina amb el nostre súper obridor americà.

A l’entrada de Kootenay vam comprar el nostre passi anual de Parcs, passi de grup per 89$ (o 8.900 de les antigues pessetes), que vam penjar ben visible del retrovisor interior. Amb accés il·limitat a tots els parcs del país durant tot l’any, vam creuar el bosc infinit que és Kootenay Parc, amb una zona cremada l’estiu anterior. Dins de Banff, enganxàvem la Transcanadian direcció Sud. El nostre objectiu: Johnston Canyon, a la Bow Valley Parkway, una carretera paral·lela a la macro autopista. Ens hi esperaven 6000 km quadrats de parc per explorar, guiris, japonesos a punta pala i catalans!

El campground de Johnston Canyon ens sortia a 28$ nit (en total pel grup) amb llenya inclosa. Tenia dutxes, llum i endolls als lavabos, aigua calenta, zones cobertes amb taules i cuina de llenya. Una meravella al costat de la via del tren, que passava xiulant de tant en tant. El ranger de l’entrada ens va avisar que anéssim amb compte, que corria un grizzly per la zona. Hi havia mosquits i eren emprenyadors, però semblaven tenir una debilitat pel Dani. Vam plantar tenda i directes a Banff Town a rentar roba. De camí vam creuar-nos diversos mamífers amb cornamenta, cérvols, suposem. Banff Town era ultra turística, Inverness a la Canadenca, amb bugaderia, info turística, Internet. De tornada al campament, més bitxo amb banyes.

BANFF , Alberta, Canadà, 6641 km quadrats

Una mica d’història…

És el parc nacional més antic del país i com la meitat de Nord Amèrica, déu la vida al ferrocarril. El 1871, expedicionaris de la Canadian Pacific Railway van seguir els indis Stoney per trobar un pas adequat al tren. I així van descobrir el pas de Kicking Horse, a l’Oest de l’actual Banff, i van obrir la via de tren més elevada del continent. Van ser tres treballadors del ferrocarril els qui van descobrir les fonts termals al peu de Sulphur mountain i el 1885 naixia una reserva federal de 26 km quadrats. L’any següent, William van Horne, cap de la Canadian Pacific Railway fundava la ciutat de Banff, que va anomenar així en honor del lloc de naixement de dos dels primers inversors de la companyia ferroviària, el comptat de Banffshire, a Escòcia. La reserva original es va anomenar Rocky Mountains Park i va donar origen al sistema de parcs nacionals de Canadà. El 1930, el parlament va aprovar la llei de parcs i va rebatejar-lo com a Banff, concedint-li pràcticament les mateixes fronteres que té avui.

Banff Agnes  Lake

Agnes Lake, Banff

Després de celebrar el nostre primer despertar a Banff amb una dutxa matinal i un l’esmorzar de campanya -llet que havíem de comprar a diari perquè només en venien de fresca, cereals i el ja tradicional pa amb melmelada- vam agafar el cotxe per fer la nostra primera visita. Lake Louise era una de les principals atraccions de Banff, un llac de color verd lletós davant un circ de muntanyes i glaceres, amb un espantós hotel que vam batejar com “el mamotreto” i plagat de japonesos fent-se fotos absurdes. D’aquí vam enfilar el camí amunt cap al Big Beehive, un mirador damunt d’Agnes Lake, avançant a tots els turistes –alguns abillats com si anessin a fer els Himàlaies- fins a Agnes Lake, on hi ha una casa de te. Passada la casa de te, els turistes desapareixien. Vorejant Agnes Lake vam topar amb la nostra primera Pika, que es va guanyar l’obligada sessió fotogràfica. Dalt el Beehive, la vista des del mirador era esplèndida. Lake Louise, al peu, amb el peculiar color que el caracteritza. Una mica més amunt Mirror Lake, de color més fosc. A darrera, les muntanyes, el Victoria Glacier, 6 Glaciers Plain i boscos que no s’acabaven mai: una catifa verda que s’estenia fins l’horitzó i gairebé envaïa els cims. Per un altre camí de baixada i cap a la una vam fer cap al peu de la paret del mirador, poblada d’escaladors. Ens vam aturar a la confluència del riu blanquinós que baixa de la glacera amb el llac a dinar, on el Dani es va entretenir amb un esquirol grassonet. De tornada al “mamotreto” vam aprofitar per fer la famosa foto de Lake Louise amb les muntanyes nevades al fons. I la Sònia i jo vam aprofitar l’hotel per anar al lavabo. La planta baixa era un macro centre comercial. Increïble. I japonesos i més japonesos.

La nostra propera parada del dia era Moraine Lake, l’altra vista famosa del parc, entre d’altres coses perquè va figurar als bitllets de 10 dòlars fins el 1995 o així. Tornava a estar massificat i costava trobar un punt on fer la foto de l’aigua, d’un irreal color blau piscina. La nostra idea de fer el trail fins a Consolation Lakes se’n va anar en orris per un avís de perill d’óssos. Dos grizzlies adults, una femella i dos cadells corrien per la zona i estava prohibit passar en grups de menys de 6 persones. Vam haver d’improvisar un pla B alternatiu anant cap a Johnston Canyon, proper al campament, una excursió dominguera per passarel·les al llarg de la gorja fins un parell de cascades. Res de l’altre món.

Abans de les 7 ja érem al campament, per fer foc i cuinar. Com cada nit, mosquits. Se’ns va acabar la bombona de gas; sort que a Banff havíem comprat un recanvi.

Altra cop diana a les 7 i esmorzar per tirar cap a Sulphur mountain. De camí, a la cuneta de la Bow Valley Parkway, un majestuós Elk pastant herba va copsar la nostra atenció una bona estona. Sulphur mountain s’eleva per damunt de Banff Hot Springs, als afores del poble. Hi havia un telecabina que et pujava per 22 dòlars i et baixava gratis. Vam pujar caminant i vam aprofitar l’oferta de baixada. Evidentment, a dalt estava plagat de japonesos i de penya que pujava amb el telecabina. Però Déu n’hi do també la gent que hi pujava a peu. Al mirador de l’antiga estació meteorològica vam poder gaudir d’una vista de 360 graus damunt les rocalloses. Brutal, llàstima de la llum per les fotos. Als nostres peus, Banff Town. Per aquí dalt, cabres… I un restaurant, i una botiga de souvenirs…

Fantàstic estalviar-nos la trencada de cames de la baixada i contemplar tranquil·lament la vista des de la nostra telecabina. Vam acabar dinant al parc de Banff Town i fent una petita migdiada a l’ombra. Era l’hora de calor a les rocalloses i el sol picava amb ganes. Això sí, era una calor seca. No seria la millor hora per anar als banys termals de Banff, però era la que teníem. 40ºC de piscina al peu de Sulphur mountain; sort que tenia una banda ombrejada. A les termes una família de catalans i una de ianquis que havia captat l’atenció del Dani, que observava la guerra freda territorial entre les dues respectives filles adolescents. Després, una dutxa i de tornada a Banff Town. Necessitàvem informació dels backcountry trails. Postals, souvenirs de tots tipus, des de la cosa nativa a preus inassequibles fins l’horterada amb policia muntada, banderetes i ossos de felpa. Vam comprar més gas pel fogonet i la Sònia va aprofitar per comprar un “friend” i alguns “ice pitons” que aquí eren més barats que a BCN. També vam comprar, finalment, un gibrell per fregar els plats, que això de fregar d’estrànquis a les fonts no era gens ecològic.

Vam comprar salmó, un salmó per 600pts – érem al país del Salmó – per fer-lo al papillot amb el  nostre súper paper heavy duty.

De tornada per Bow Valley Parkway vam veure alguns elks dins el bosc. A les 8 érem al campground, que avui estava ple. Foc per fer el sopar, tot al caliu: salmó amb llimona, pebrots, ceba i poma. Acompanyant amb una amanida.

Tan sols llevar-nos, la Sònia i jo vam començar a sentir sorolls que venien de dins el cotxe i vam anar a investigar: un esquirol s’hi havia colat i saltironava per dins remenant-ho tot. Demostrava un especial interès per un paquet de chips ahoy. El vam foragitar ràpidament i vam tancar les portes.

Vam anar a veure els hoodos, una mena de formacions rocoses tipus bàrdena, no gaire espectaculars. Simplement curioses. Després ens vam perdre per un bosc ple de mosquits que van massacrar el Dani i vam decidir deixar-ho córrer. Vam dinar un entrepà als afores de Banff abans de sortir cap a Minnewanka Lake, el més gran del parc, amb 20km per 2km. De fet, hi van fer una presa durant la segona guerra mundial -emparant-se a la War Mesures act, que derogava temporalment la National Parks act, que no permet l’explotació industrial dels parcs-, que va submergir l’antic poble i va engrandir el llac. Tocava una migdiada a la vora de l’aigua abans de fer una volta.

A la tarda vam tornar a Banff Town a comprar el nostre Backcountry permit per fer l’Elk Lake Trail (23 km en total i 600 m. de desnivell, d’aficionats). Ens van avisar que allà al campground EK13 hi tindríem llenya i aigua, però que l’hauríem de bullir i depurar. I que estaríem sols, ningú més havia reservat l’excursió. Vam comprar un mapa de Banff (després de tres dies!), postals, segells, hamburgueses per sopar i més paper d’alumini –era un gran recurs- i ens vam endrapar un gelat de puta mare per 300pts en una fudge shop artesanal abans de tornar al campament. Mosquits i mosquetes. Vam fer brasa per fer el sopar: hamburgueses a la heavy duty (i moniatos, arròs amb llenties i les patates sobrants del dia anterior). El nostre esquirol saltironava pels voltants buscant la seva oportunitat de colar-se dins el cotxe. El Dani es va untar de Fenergan i Relec. Els mosquits el tenien amargat. De tant en tant, passava el tren i saludava la vall.

Avui tocava Backcountry, Elk Lake Summit. L’oportunitat d’estar sols amb la natura. No hi hauria ningú més, ens havien dit al centre de Parcs. Vam plegar el campament, vam deixar el cotxe a l’aparcament de l’estació d’esquí de Mt. Norquay i a les 10 del matí ens endinsàvem al bosc del que vam acabar batejant com a “Mosquitoland”. 12 km amunt com una penitència de setmana Santa, fent anar el barret amunt i avall i colpejant-nos constantment per espantar els bitxos. Això a banda d’anar fent soroll per avisar els possibles óssos, pumas, llops… Però el campground Ek13 encara era pitjor: aquí els mosquits compartien sobirania amb tàbacs i abelles. Vam acabar plantant la tenda entre dos mentre l’altre espantava la fauna voladora. Vam penjar tot el menjar dels cables anti-óssos, una instal·lació que permet pujar les bosses a 4 metres de terra. I vam pujar cap a Elk Lake, sense deixar de sacsejar els braços, per dinar a la vora del llac, en una ombra sota un sol de justícia, dins un núvol de mosquits, mentre seguíem fent picar les mans i cridant de tant en tant per si els óssos i tal. Feia una calor espantosa i vam tornar cap a EK13, per gaudir de la fantàstica combinació de mosquits, tàbacs, abelles i calor. Esperàvem que marxés el sol per fer foc amb la idea que el fum espantaria els mosquits, o com a mínim que les abelles acabarien la seva jornada laboral, perquè els mosquits havien decidit fer doble torn. Vam bullir aigua del riu per fer sopa i pasta al pesto. Mosquits, mosquits i més mosquits. El fum se’ls en refotia. Per sort, al baixar les temperatures els tàbacs van desaparèixer. Vam prendre la decisió consensuada que s’havien acabat els backcountries mentre encara seguíem fotent algun crit de tant en tant.

En treure’m la bota vaig descobrir que tenia els peus i els turmells completament coberts de picades. A joc amb la resta del meu cos i el dels meus companys.

Molt important, després de sopar ho vam recollir tot, vam esbandir plats al riu, vam camuflar la pasta i el pesto sobrants reintroduint-lo dins l’envàs original de vidre i ho vam enviar tot cap al cel amb els cables metàl·lics de la instal·lació anti-óssos. Tot i que d’animals grans no n’havíem vist ni un: no m’estranya, se’ls devien haver menjat els mosquits. Això sí, el campament tenia letrina. Era d’agrair.

A les 10, ja fosc, anàvem a dormir. Per sort, la tenda tenia mosquitera.

A les 6 del matí ja corria algun mosquit. Feia fred. El resultat de la jornada anterior a les nostres pells era gràfic. Mai m’havien picat tants bitxos, ni a l’Amazònia, ni a Madagascar. Al meu peu esquerre en tenia més de 20, de picades. Així doncs, després d’esmorzar vam plegar campament i vam fugir de Mosquitoland com de la pesta. A les 10.15 tornàvem a ser al pàrking, amb el nostre cotxe – que semblava un campament de refugiats i fotia una catipén que enamorava-, refent les motxilles i espantant els últims mosquits. Vam passar per Banff Town a comprar quatre coses, avisar que havíem baixat del campament – si no avises envien un equip de rescat- i Bye Bye Banff. A l’alçada de Lake Louise abandonàvem la Transcanadian i agafàvem l’Icefields Parkway, la carretera que uneix els parcs de Banff i Jasper, la més alta d’Amèrica, amb un pas a 2037m. El nom li escau, ja que voreja les muntanyes cobertes per les nombroses “retreating” glaceres, que perden volum a un ritme alarmant:  a Crowfoot li faltava un dels dits. Bow Glacier jeia damunt d’un altre llac de color estrany, el llac Bow. El punt àlgid del recorregut, ja dins el Parc Nacional de Jasper, era Columbia Icefields, la massa de gel més gran al sud de l’Àrtic, de la qual en surten varies glaceres, la més gran: Athabasca Glacier. Vam parar a dinar al costat de l’Icefields Centre, amb una vista espatarrant de les glaceres, un entrepà com Déu mana de pa de barra, roast beef, tomàquet i cogombre.

Visita al centre de visitants abans d’anar cap a la glacera. Cons i cartells per tot arreu avisant del perill d’esquerdes i la mort per congelació. Per qui no cregui en l’escalfament global de la terra, aquesta és una visita obligada. Nombrosos cartells i fotos mostraven la progressió del gel, que s’enretira més o menys uns 10 metres cada any. A la vora de la glacera l’aire era molt fred. A la resta del parc hi fotia una calda digna de Móra la Nova, com deia la Sònia.

Vam abandonar el gel per anar cap al campament de Wapiti, a prop de Jasper Town. Estava ple i ens va enviar a Wabasso, on el primer que van fer va ser avisar-nos que hi tenien óssos, almost on a daily basis. No tenia dutxes però els W.C eren els millors fins al moment. La Sònia i jo ens vam rentar com vam poder el cos a les piques de dins i el cap a l’aixeta de fora. El campament, que estava buit quan hi havíem arribat, s’havia anat omplint amb tota la penya que hi enviaven des de Wapiti.

A mitja nit em vaig llevar per anar al WC. Estava realment a prop de la tenda, uns 15 metres i tot i així, en tornar-hi pel campament totalment solitari no podia deixar de pensar en “l’almost on a daily basis”.

Jasper Wabasso contenidor

Contenidor anti-óssos a Wabasso

JASPER, 10.878 km quadrats

Una mica d’història….

En un principi hi havia els indis, i vivien i caçaven al territori que avui constitueix el parc nacional de Jasper. Però van arribar els homes blancs, buscant una ruta cap a la costa oest, i seguint els indis van trobar el pas d’Athabasca. Era l’any 1806. El descobridor, David Thompson va establir una ruta comercial i posts als voltants de l’actual ciutat de Jasper. Els comerciants es van casar amb dones natives i van crear una cultura mixta, el poble Métis, que va conrear la terra fins que l’any 1910, va ser declarada reserva federal i el govern els la va expropiar.

Però abans d’això, quan el comerç de pells anava de baixa, la zona havia començat a atreure exploradors i alpinistes. L’any 1827, el botànic David Douglas va batejar el Mt Brown i el Mt Hooker i els va atribuir una alçada de més de 5000 metres, cosa que va cridar l’atenció de centenars d’alpinistes, que van arribar a la zona buscant els pics i van descobrir altres indrets. El més famós però, va ser una dona, Mary Schaffer, que va ser la primera persona blanca en arribar a Maligne Lake, seguint un mapa dibuixat de memòria per un indi.

I de nou, el tren juga un paper clau en la història. La Grand Trunk Pacífic company decideix passar per Yellowhead pass i el 1907 el govern estableix Jasper Forest Park…  I la resta és la típica història de l’Oest….El ferrocarril va arribar a Jasper Town… I la població es va multiplicar;  I van construir una escola,  i van obrir carreteres i camins, i el 1914 hi van posar la primera botiga de queviures. El 1928 van obrir la carretera de Jasper a Edmonton. I el 1930, amb la llei de parcs, Jasper es va convertir en el parc nacional més gran de Canadà.

Havíem decidit que mai més backcountry i per tant a partir d’ara aniríem a lo dominguero.  Vam començar el dia a les Athabasca Falls, que quedaven deslluïdes per les passarel·les de ciment tipus zoo de BCN relíquia dels anys 60. De la turistada de les cascades i els japos fent-se fotos al ciment a la turistada de Mt. Edith Cavell i Angel Glacier. La primera part del camí era un curt passeig fins al peu d’Angel Glacier (una de les ales del qual estava fosa). Aquest àngel gegantí de gel jeia al peu dels 3.300 metres i escaig de Mt Edith Cavell, custodiant el llac Angel amb els icebergs flotant i el Cavell Glacier, amb les capes de gel i sorra intercalant-se i creant un efecte de marbre… o com deia el Dani: de tonyina en llauna.

La segona part del camí s’enfilava cap a un mirador i un cim. Jo em vaig quedar al mirador mentre la Sònia i el Dani feien el cim i em vaig entretenir mirant la gent que anava i venia i contemplant les glaceres. Feia calor i sol i la calitja deslluïa la vista, que en un dia clar hagués estat acollonantFins i tot aquí dalt hi havia algun mosquit. I un esquirol juganer. Vaig muntar una fita amb la pissarra escampada, al costat de les desenes de fites que la gent hi havia anat deixant.

De baixada vam sucar els peus al riu (que sortia del llac gelat) abans de fer via cap a Jasper Town. Bugada, informació, súper i gelat (del mateix estil que Banff). Vam comprar salmó, patates i un altre moniato per fer al caliu. En teoria aquell dia no venien permisos de foc però ens van dir que podíem encendre una petita foguera per cuinar. De tornada al campament, només vam veure un trist cérvol creuant la carretera. Encara ens durava la picor de la massacre dels mosquits a Elk Lake. Per sort, aquí no n’hi havia tants, alguns al capvespre. Jasper Town era més maca que Banff Town. Hi passava la via del tren i davant l’estació, d’estil xalet suís, hi tenien exposada una màquina antiga. Hi havia botigues de souvenirs i bars però no era tan “Andorra” com Banff Town.

I el campament estava ple de catalans.

Havent-nos llevat a les 7, sortíem esmorzats cap a Maligne Lake quan un ranger ens va avisar que tancaven el campament i que hauríem d’anar a Wapiti. Voleu saber com es bat un rècord mundial de mudança de campament? Vam tornar a la tenda, vam treure’n les piquetes, després de fotre tots els sacs i aïllants (inflats i tot) i trastos al seient de darrere del cotxe, la vam plegar a sac i cap al maleter per sortir cagant llets de Wabasso i dirigir-nos a Wapiti (5 minuts de carretera), pagar i plantar a la parcel·la Q3. Tot plegat, acabàvem a les 9.15 del matí. I cap a Maligne Lake falta gent. Vam fer una excursió d’uns 15 km que puja a les Bald Hills i després baixa per Evelyn Creek i Mona and Lorraine Lakes. Vam dinar a Evelyn Creek i a l’hora de la calor arribàvem a Maligne Lake. A les 4 deixàvem el llac, jo al volant. A 5 minuts, un grizzly, aixecat, a la cuneta. Frenada i histèria col·lectiva: el Dani, enlloc dels llums d’emergència va posar l’encenedor en marxa i jo em vaig oblidar de posar el fre de mà. Mentrestant la Sònia feia fotos sense parar. Vam fer un canvi de conductor suïcida –i totalment absurd- i vaig aconseguir posar el 300 a la càmera. Aviat hi havia una cua de cotxes fent el reportatge de l’ós que, tranquil·lament es passejava per la cuneta com una model de passarel·la; només es va inquietar en passar una moto. Però un iaio subnormal va començar a tocar el clàxon i a avançar tothom i l’os, molest, va creuar la carretera i se’n va anar. Emocionats, vam tornar a canviar el conductor per anar cap a Jasper. A informació turística ens vam assabentar que hi havia vaga de treballadors del parc i per això havien tancat el campament i altres instal·lacions. Vam demanar informació sobre el rodeo de Jasper i per anar-hi el 19 d’agost. Després de comprar llet i iogurts (com cada dia) i fer un gelat, vam tornar a Wapiti. Pel camí vam topar amb una manada de femelles d’alguna cosa, un gran mamífer ungulat tipus elk, però els nostres coneixements zoològics eren brillants.

De camí a la tenda ens vam aturar a les dutxes, que estaven a quilòmetres de la nostra parcel·la, però com que ho dúiem tot al maleter, no calia passar per la tenda. Tronava. Estàvem desitjant que plogués per refrescar l’ambient. Ens van aparèixer uns veïns “Spanish” que eren com la nostra versió pija. Dues bledes ensucrades amb modelets i un paio que portava una hora intentant plantar un iglú mentre les nenes s’ho miraven. Vam estar entretinguts observant les seves evolucions. Tot just acabat de fer el sopar es va posar a ploure però aquest campament tenia shelter, una zona arrecerada amb taules i cuina de llenya, que ens va anar de meravella. Després de sopar va parar de ploure i fins i tot vam poder encendre el foc per fer unes torrades.

7 del matí. Dia gris. Vam decidir anar cap a Maligne Canyon i de camí, se’ns va aclarir el dia. Maligne Canyon és el més profund de les rocalloses. I estava plagat de turistes. La història del nom Maligne ve del missioner francès que va explorar la zona. Es veu que li va passar de tot: va estar a punt d’ofegar-se al llac i mil penúries més. I va decidir rebatejar tota la zona, llac, riu i gorja amb el nom de Maligne.

De Maligne Canyon a Beaver Lake, per un trail que surt de Medicine Lake. De camí, ens vam aturar perquè un ramat de cabres (salvatges, òbviament) havia envaït la carretera. Una d’elles se’ns va acostar, va ficar el cap per la finestra oberta de la Sònia, que anava de copilot meu, i va somriure. La cabra que ríe. Després de gratar-se el cap amb el nostre retrovisor va marxar.

Beaver Lake estava a dos km de l’aparcament però no hi havia cap lloc maco on seure a menjar i per tant vam tornar al cotxe per anar a dinar a Pyramid Lake, al costat de Jasper Town. A la vora del llac hi ha una illeta amb tauletes i un shelter, unida a terra per un pont. Ens hi vam acomodar fins passades les 3, amb la cantarella particular dels loons del llac de fons.

A Jasper Town vam aprofitar per reservar alberg a Vancouver per Internet. Havíem decidit passar per Vancouver de tornada a Seattle. Amb un gelat ens vam asseure en un banc a comptar els vagons d’un tren que passava i ens hi vam fer vells: en tenia 142, arrossegats per 2 màquines.

També vam anar a comprar postaletes i coses i a fer un beure en un bareto amb tele, per la qual retransmetien passaven salts i curses de natació dels jocs Olímpics que s’estaven celebrant a Atenes en aquells moments. A fora plovia a base de bé. Quan va parar una mica vam tornar al campament i directes al shelter a fer el sopar. Ens el vam trobar envaït per tot un grup d’americans amb criatures que venien amb uns monitors que els explicaven el pla del viatge (tot plegat molt americà). Plovia a sac. A l’encendre la cuina de llenya vam inundar el campground de fum. No és broma: en acabat de sopar, tot el campament estava submergit en una boira baixa i fantasmagòrica.

Vam poder fregar plats – hi havia pica per fregar amb aigua calenta! – però no hi havia fanals i la Sònia i jo ens vam perdre tornant del WC a la tenda perquè estava negre com la gola del llop i no es veien els camins (i no dúiem el frontal). A més una súper caravana il·luminada com un ovni que havia aparcat feia poc ens va despistar. Vam acabar en mig dels matolls i, al final, vam haver de tornar enrere i tornar a començar. Però finalment vam aconseguir arribar a la tenda.

7.30. Feia un dia espantós. Ens vam decidir per les Miette Hot Springs i fer la pujada a Sulphur Ridge. De camí, ens vam topar amb un elk a la cuneta de la carretera, amb tota la pelleringa penjant de les banyes encara. Vam creuar Jasper fins a la zona de Miette. Les springs estaven obertes i vam decidir que ens hi sucaríem a la baixada. Vam deixar el cotxe al pàrking, a la vora d’un cartell advertint sobre possibles robatoris als cotxes que semblava tret d’un Mortadelo. A l’entrada del trail que puja a Sulphur ridge un cartell advertia anar en compte perquè corria un puma per la zona. La parelleta que anava darrera nostre es va fer enrere. El dia va començar a millorar a mesura que pujàvem segons com bufava el vent. Vam fer el cim amb boira i vent. Un parell d’esquirols van atacar la Sònia quan es va asseure a menjar-se una barreta de cereals -teníem un munt de barretes de cereals i la Sònia era l’única que se les menjava-.

De baixada, sol i cel blau. Vam dinar a la picnic àrea del costat de les Springs a la vora d’una família que s’atiborrava de merda de la més pura –sí, hi ha coses més llefiscoses que la mantega de cacauet!- i un penjat que tocava la guitarra. Després de la migdiada, aigües termals. Aquest cop, dues piscines d’aigua calenta i una de freda, que a Banff hi faltava. La vista és molt més maca aquí, oberta a les muntanyes, però no hi havia ombra.

De tornada ens vam dedicar a fer fotos dels còmics cartells de perill, com el de “perill que et caigui un arbre al cap” i el de límit de velocitat amb la foto d’un mufló. A Jasper Town: gelat, Internet, trucada al hostel de Vancouver i compra. Vaig acabar cedint a la temptació d’una pipa de la pau per regalar, el paio de la botiga em va assegurar que era fully functional. A les 6.30 campament i fogata mentre omplíem els formularis perquè ens tornessin les taxes de la pipa, els friends i pitons abans de fer el sopar. Els veïns pijos havien desaparegut i els de davant havien fet una fogata brutal. En teoria advertien que et moderessis.

Els WC d’homes estaven embussats i el Dani va haver d’anar a fer una expedició a buscar-ne un altre; va trigar una bona estona a tornar perquè el campground aquest era immens.

7.30. Era el nostre últim dia a Jasper i a les Rockies i ens el vam prendre amb calma. A les 9.00 la Sònia i jo deixàvem al Dani al peu de Whistler’s Mountain, mentre anàvem a comprar les entrades per al rodeo, segells, paper d’embalar i cel·lo per facturar la caixa de tornada i alguna xominada més. Després agafàvem el tramway, el telefèric de Jasper per pujar a trobar-nos amb el Dani. Hi havia una cua inhumana i ens van donar ticket (21$) per les 11.40! No teníem manera d’avisar el Dani –els mòbils també feien vacances. Quan finalment vam arribar a dalt, el Dani ja feia 1.30 que ens esperava. Vam fer el cimet de Whistler’s. La visibilitat tornava a ser patètica però ara sabíem que era culpa dels incendis forestals que estan assolant la veïna British Columbia. Vam dinar al campground, que estava desert. A la tarda, a Jasper vam aconseguim veure el Roche Bonhome, que sembla ben ve el cap d’un indi natiu. Gelat, compra i cap al rodeo. A  les 6 obrien les portes de la Jasper Arena. En resum: un speaker pesat, nenes mones fent numerets dignes d’un espectacle de fi de curs, numerets acrobàtics, un pallasso patètic i una noia destrossant l’himne de Canadà. Entremig de tot aquest folklore, competició oficial: doma de cavalls, on el primer cowboy va acabar a l’hospital després que el cavall se li assegués a sobre, l’arrossegués per terra i l’estampés contra la tanca metàl·lica. Proves de llençar-se des del cavall i pillar un vedell per les banyes, el típic llaç, doma de bous, cursa femenina de velocitat i cursa de càrrega de cavall a l’estil tradicional (que van guanyar tres noies).

206 Rodeo 2

Es feia pesat perquè entre esdeveniment i esdeveniment perdien molt el temps, trencaven el ritme i l’speaker i el pallasso ens posaven dels nervis. A les 22.00 vam anar a sopar a l’Earls, un steak i pastís de poma i formatge. Arribàvem al campground de nit per primer cop en tot el viatge i just al punt de mitja nit a la Sònia se li va disparar l’alarma del cotxe. Va ser el nostre comiat apoteòsic.

A les 5.00am diana i desmuntada de campament. A ¾ de 6 érem a la carretera. Ens esperaven 800 km fins a Vancouver. Se’ns va fer de dia tot creuant el Mt. Robson Provintial Park entre un núvol de fum que ens atacava la gola. Un cop ja fora dels parc, el comiat final ens el va brindar un ós negre a la cuneta de la Freeway 5 South. Vam fer les fotos de comiat abans de seguir el nostre camí, parant a esmorzar al típic diner amb el cartell neó d’Open. Em vaig endrapar el truckers special breakfast, un plat bestial que portava tres ous (jo en vaig demanar dos), salsitxa, pernil, bacon, i rashers (un revoltillo de patata i ceba ).

On the road again, avançant camions de transport de troncs i sense gaires incidents ens vam aturar a Kamloop, un lloc espantós, a posar benzina. Arribàvem a Vancouver, suats i acalorats, per una carretera de tràfic dens a les 2.30pm. El nostre hostel era en una zona xunga de la ciutat, al downtown. Era un backpacker’s però semblava un hotel del tercer món o una pensión Maruja. Ens van donar una habitació amb dos llits dobles, una tele gegant, nevera, taula i pica.

Vam agafar l’Skytrail (el metro exterior) per anar fins a Canada Place, al Waterfront: una mena de maremàgnum en obres i sense botigues amb vistes a la zona industrial i logística del port i a l’espantós amalgama de blocs de North i Downtown Vancouver. Vam trobar la informació turística però la noia que ens va tocar era una mica bleda i ens enviava a l’aquàrium i coses així. No li vam fer gaire cas, vam dinar un tros de pizza en un food court i vam acabar fent cap al Chinatown, que com a mínim era peculiar i pintoresc, amb un jardí xinès i les botigues de queviures estranys que venien marisc dessecat com si fossin orellanes. Els carrers circumdants formaven una de les parts més degradades del downtown, plena de penjats, ionquis i homeless, que arribava al seu clímax a la cantonada del Carneggie Centre, que la Sònia va definir com “Alguien voló sobre el nido del Cuco però a lo grande” després de fer-nos passar corrents el semàfor per no haver de quedar-nos allà… “No heu vist lo que teníeu darrera, perquè si arribeu a veure lo que teníeu darrera…”. Vam decidir que allò no eren barris i vam tornar passejant fins l’alberg. L’alberg també estava ple de penjats i l’atmosfera general donava molt males vibracions, fins al punt que la Sònia em va demanar que li fes d’escorta per anar a la dutxa mentre el Dani, amb mono d’olímpic, es quedava a l’habitació explorant els canals per cable i acabava trobant un partit de futbol americà a Fox Sports. Ens vam acomodar a l’habitació amb una xafogor terrible. Havíem abandonat la calor seca de les rockies per tornar a la xafogor costanera. El que vam poder veure de Vancouver no valia la pena, el downtown era tercermundista, una de les visions més depriments de la meva vida juntament amb el suburbis de Madagascar i Browning, Montana.

A la cuina, a la 5ª planta, l’atmosfera era més normal, però encara estava per sota de la línia. Ara, ni comparació amb el freakies de la nostra planta, plena de bitxos raros i remostros que, com deia el Dani, encara havien vingut a buscar or quan eren joves.

Sessió de tele pijamera. L’habitació, no podia ser d’altra manera, semblava un campament de refugiats i el llit en què dormíem la Sònia i jo es desmuntava – la pota de darrera es doblegava.

Aquella nit, el Dani es va aixecar sonàmbul – cada nit ho feia- a comprovar que la porta estigués ben tancada i a tancar la finestra perquè no pugessin el “cucos”, com havíem batejat la fauna quartmundista de la ciutat. Suposo que en el seu subconscient oníric se’ls imaginava grimpant per la finestra a la “28 Days Later”.

A les 7.30 ens vam llevar i vam evacuar l’habitació. Vam carregar el cotxe, vam fer una volta per veure la zona maca de Vancouver, i vam tirar cap a la U.S Border de White Rock. Ens vam aturar al Duty Free a reclamar 16.83$ de taxes, que ens van tornar en metàl·lic a la caixa on  vam aprofitar per canviar els dòlars canadencs per americans. Vam intentar trobar un lloc per esmorzar que ens va indicar un poli però ens vam perdre per aquella terra de ningú i vam acabar de nou al Duty Free comprant galetes i porqueries. Vam entrar als EUA amb una facilitat espasmòdica: no ens van mirar el cotxe ni res. Interstate 5 to Seattle i canvi total en l’estil de conducció. Els americans respectaven les normes de velocitat a sac. Els canadencs eren més estil europeu. I menys simpàtics que els ianquis.

A les 2 del migdia ens plantàvem a Seattle i deixàvem les coses al Green Tortoise i el cotxe a un pàrking de pagament. Després de dinar al McCormicks -hamburguesa i patates- ens vam passar dues hores en una North Face, gaudint com criatures en un parc d’atraccions. Ens vam emprovar un munt de coses i ens hi vam deixar bona part del pressupost anual: goretex, forro paravent, tèrmiques, botes. La raó: era molt més barat que a BCN. Després vam anar a veure el Waterfront. Era cutre i vell i el soroll d’una doble ronda elevada per damunt de la via del tren que el separa de la ciutat era espantós. Un paio ens va intentar revendre entrades per un concert de la Liza Minelli i la nostra primera reacció va ser: “Però no s’havia mort, aquesta dona?”. Ens vam haver d’aturar a esperar que passés un tren quilomètric –que ens va recordar el típic recurs de les pel·lícules d’escapar dels perseguidors fent que es quedin atrapats darrera del pas a nivell-. Algunes de les cases de la vora de la via queien a trossos. Tot i això era millor que Vancouver. Com a mínim caminaves tranquil i no donava aquell mal rotllo. Vam passejar fins al Seattle Center, on hi havia la torre de comunicacions i els museus de la música i la ciència ficció, entre d’altres coses.  Després vam seguir la via del monorail per la 1ª avinguda fins al hostel. A les 7.00 sopar gratuït, no sabíem a sant de què, al menjador: un buffet lliure amb amanides, patates, sopa i coses diverses. Feia moltíssima calor. Vam passar pel cotxe a buidar la caixa i a portar el menjar i algunes coses a l’alberg perquè ho agafés qui ho volgués. Les paelles i el fogonet i els 900 mistos que ens havien sobrat del paquet de mil que dúiem es van quedar dins la caixa per facturar l’endemà.

A l’habitació tocava fer la motxilla. La xafogor era bestial. Com que estàvem sols a l’habitació vaig acabar dormint en calces. I si entrava algú me la suava; feia massa calor per preocupar-se per aquestes coses.

4.00 am. Diana. Motxilles al cotxe, que vam retornar al Budget de l’aeroport; ens vam deixar el passi de parcs al retrovisor sense adonar-nos-en. I a facturar. Primera sorpresa: el nostre vol Seattle-JFK s’havia endarrerit una hora i només ens deixava ½ hora de marge per fer el canvi a NY. El noi de la Delta ens va buscar alternatives i ens va acabar posant en un vol Seattle-Atlanta, Atlanta-BCN que arribava al Prat les 11.20. El Dani i jo no ens podíem arriscar a perdre el vol perquè havíem d’agafar un avió a Catània a les poques hores d’arribar a Barna. Segona sorpresa: no podíem facturar el fogonet, perquè havia tocat gas. Vam haver de desmuntar la caixa i deixar el fogonet abandonat damunt una paperera de l’aeroport.

Finalment, a les 8.30 ens trobàvem dins un vol camí d’Atlanta, Georgia. Allà, en teoria, ens hi esperaven els bombers de l’aeroport per fer un arc d’aigua com a comiat del pilot que es jubilava després d’aquell vol. Molt americà. Però quan vam aterrar havien hagut de sortir per una emergència. Oh! El transfer a Atlanta molt millor que a Nova York. L’aeroport Hartfield Jackson era molt més agradable que el JFK, que era bàsicament ronyós. Curiosament estava ple de marines en uniforme de desert per tot arreu. Es veu que la base central dels marines està a Jackson i des d’aquí els repartien per tot el món. En una de les terminals, en vam veure tot un carregament sortir cap a Frankfurt, on encara hi tenien base. Vam dinar en un dels fast foods. Aterràvem al Prat a les 11 del matí, hora local, les 2am a Seattle, després de 20 dies, molts kilòmetres de carreteres, moltes hores de vol, moltes fogueres, moltes excursions, molts animalons, massa mosquits i la surrealista experiència del downtown Vancouver.

Viatge recomanable mil per mil. Aquest o qualsevol que inclogui road trip i acampades en parcs nacionals americans.

IMG_0724

Nota sobre les fotos: algunes són pre-digitals i la qualitat d’escanneig és dolenta. D’altres són cedides pel meu germà, que uns anys més tard va fer una ruta molt similar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s