Impressions ibèriques, un road trip a Porto, 2006

L’objectiu original era el nord de Portugal, però es va acabar convertint, inevitablement, en un road trip a través de la Península Ibèrica. Posats a creuar-la en cotxe, més val prendre-s’ho amb calma i esperit explorador. Vam donar més voltes que una sènia i vam afegir 4000km al Clio de l’Anna, al maleter del qual, tot i semblar impossible que hi cabés res més… a cada lloc on passàvem feia espai per algun altre record. Vam travessar tot tipus de paisatges – deserts, oasis, boscos– condicions climàtiques, denominacions d’origen (vi i més vi), estils arquitectònics i carreteres.

La primera parada, una ciutat preciosa que ha estat víctima de la manipulació política i electoralista, per culpa de la qual molts catalans ens fem la foto sota el cartell de la Calle del Expolio. Efectivament, parlo de Salamanca. Allà coneixem una parella encantadora que ens passeja per la ciutat i ens parla de l’alcalde que va muntar tot el pollastre amb els Arxius de la Corona d’Aragó – i no precisament amb afecte. Polítics a part, la ciutat és espectacular. A la Plaza Mayor, d’estil barroc, amb 88 arcades de mig punt, s’hi troba l’ajuntament. La Catedral Nueva, d’estil gòtic tardà dels s.XVI-XVIII, és la segona més gran d’Espanya i com a curiositat hi trobem el relleu d’un astronauta en una de les portes. No, no es tracta de cap element misteriós digne d’un capítol d’Ancient Aliens; el van afegir durant una restauració l’any 1992.

Però segurament el que fa més famosa la ciutat de Salamanca és la seva Universitat, la més antiga d’Espanya i una de les més antigues d’Europa encara en actiu– des de 1252. Després de passar la nit a l’alberg de joventut de la ciutat ens dirigim directament cap a la frontera.

La nostra primera incursió al país veí és la bonica Serra da Estrela, on fem nit en un càmping al mig del parc natural – la major zona protegida del país-  a la vora d’un llac. Ens serveix de base per visitar alguns poblets de la zona, com Sortelha, una vil·la de pedra emmurallada. I de la Serra da Estrela baixem a Coimbra.

L’antiga capital medieval té un passat romà i va ser durant un temps sota domini àrab però ara és una ciutat universitària – la tercera universitat d’Europa, encara més antiga que Salamanca. Al casc antic s’hi alcen diversos edificis patrimoni de la UNESCO, com la Sé Velha, l’única catedral romànica de l’època de la reconquesta que ha sobreviscut més o menys intacta a Portugal.

De Coimbra a Braga, amb una aturada a Barcelos a veure pollastres de colors – el gall de Barcelos és un símbol de Portugal i al seu poble natal ho celebren amb figures per tot arreu. A part de galls, té un munt d’edificis bonic i de patrimoni antic. També hi descobrim el Licor de Merda, en un aparador.

A Braga pugem al Santuari de Bom Jesús do Monte a gaudir de les vistes amb la llum del capvespre i de les monumentals escales barroques – que superen un desnivell de 116m. Al centre passegem fins al Largo do Paço i el palau episcopal.

El casc antic de Porto, un dels més antics d’Europa i patrimoni de la humanitat des de 1996, emana una aura de barri portuari decadent, amb mariners portuguesos – que segons la Iole fan por-; carrerons costeruts que s’enfilen serpentejants des de la riba del Douro; nanos llançant-se al riu des de les baranes de ferro del ponte de Luiz I; barques carregades de botes de vi; casetes de colors… És molt fàcil imaginar-s’hi el Corto Maltès tombant una cantonada mentre xiula un fado. I és l’entorn ideal perquè d’entre les ombres s’hi aparegui Sandeman, amb la capa i el barret… a oferir-te una copa de vi.

Porto dóna de sí: catedral i esglésies, el mercat do bolhao, Barredo, la plaza da Ribeira, la livraria Lello e Irmao, fundada el 1869 i considerada una de les llibreries més boniques del món – no ens estranya, amb l’escalinata de fusta central i un sostre de vitralls dignes d’un palau. I quan això ja està vist, tan sols cal creuar el meravellós pont da Luiz, dissenyat pel deixeble d’Eiffel Théophile Seyrig cap a Vila Nova de Gaia, la ciutat dels cellers. El vi de Porto és com un moscatell o una mistela, dolç i dens. Imprescindible fer una visita amb tast a un o diversos cellers. N’hi ha per donar i per vendre: Sandeman, Ramos Pinto, Ferreira (construit en un antic convent), Croft, Offley, Warre, Taylor, Kopke, van Zeller, Burmester, Graham, Guimaraens, Cockburn, Dow. Alguns dels vins més antics i famosos duen el nom anglès o escocès dels seus fundadors – la història del vi de Porto està molt lligada a la de Gran Bretanya.

I per passar la borratxera, un creuer riu amunt. Riu avall ens trobem el poble d’Afurada i el que més ens sorprèn són els safareigs públics – construïts per l’ajuntament el 1993!

Afurada

Un estenedor públic a Afurada

Després de fer una marrada fins a l’aeroport de Vigo a deixar la Mireia – amb parada a Valença do Minho a comprar tovalloles i altres tèxtils- visitem Guimaraes, amb un casc antic patrimoni de la UNESCO i un castell, i Amarante, una ciutat que venera San Gonçalo, patró de les solteres i ho celebra amb un pasta tradicional totalment fàl·lica. La creença popular és que si toques la mà de San Gonçalo et casaràs en un any… com us podeu imaginar està gastadíssima!

Deixem Portugal, deixem el bacallà, les pastes de crema – l’Anna se’n va fer un fart-, les francesinhas – una mena de bikinis gegants amb carn, formatge, pernil, ou i cobert de salsa, una bomba calòrica que va directament a la vena, deixem l’estil manuelí i els sants casadors. A partir d’aquí anirem improvisant totalment el recorregut. Per una autovia de sis carrils construïda exclusivament per al nostre cotxe, sembla ser, i gratuïta arribem a Burgos, ciutat on el nostre Clio sembla indultat d’un desguàs – només hi ha cotxassos nous de trinca – i les senyores surten a passejar amb l’abric de pell i totes enjoiades. És com un altre planeta, directament. Després estan els pelegrins, és clar. Per rematar-ho hi fa un fred que pela (en ple agost!) i a la nit baixem a 8 graus.

Decidim fer la visita al jaciment d’Atapuerca – la troballa que va fer canviar el panorama de l’evolució humana. Va ser gràcies a la construcció d’un ferrocarril l’any 1900 que es va obrir un tall a la serralada que posaria al descobert una sèrie de coves i galeries on es troben alguns dels jaciments més importants, com la Sima del Elefante, la Galería, la Gran Dolina i, un nivell més avall, la Sima de los Huesos – i per demostrar que no són frikis ni res a un dels jaciments li van posar Hotel Califòrnia. Va ser a la Gran Dolina que s’hi van trobar, l’any 1994, restes d’homínids – el que es batejaria com a Homo Antecessor– d’uns 800.000 anys d’antiguitat, la qual cosa desmuntaria totes les teories existents fins al moment – fins llavors no s’havien trobat evidència d’homínids al continent europeu més enrere de 500.000 anys. Va ser un descobriment transcendental. L’any 2000 el jaciment va entrar a formar part de la llista de patrimoni de la UNESCO (llista que al final serà interminable).

Per la carretera a Covarrubias, una vila preciosa amb típiques cases d’adob i bigues de fusta del s.XV, hi passa el Camino Francés a Santiago, pel costat de la carretera. Ha de ser senzillament horrorós fer aquest tram a peu. I jo sóc de caminar. I he fet trams del camí del Nord, per exemple. Però això de Castella – i encara més al sol- és penitència de la bona. Allò que diuen que al segle quinze un esquirol podia travessar tota la península sense tocar terra es fa difícil de creure ara, sincerament. I no paren de passar pelegrins de tot arreu imaginable.

Marxem cap a les Bardenas Reales, un desert de 42.500 hectàrees declarat Reserva de la Biosfera (però amb una base militar al mig, que té collons). Sorprèn trobar un paisatge digne d’un western a Navarra. Les he visitades en tres ocasions i tres estacions diferents (primavera, estiu i un 2 de gener a temperatura sota zero que estava tot gebrat) i sempre hi trobes una gràcia nova. De Navarra seguim cap a Aragó. Acampem en un càmping proper a Calatayud (on hi coneixerem la núvia més camionera del planeta, vestida de blanc amb la mateixa elegància i delicadesa amb la que duria una pell de mamut i una serra mecànica – tatus, ulleres de pasta gruixudes i veu d’aiguardent per acompanyar l’actitud).

Fem la visita al Monaterio de Piedra, que és com una mena d’oasi artificial amb cascades per tot arreu. I visitem diversos pobles de la zona, dels quals ens sorprèn la quantitat de balnearis i centres termals que hi ha.

La darrera parada abans de tornar cap a casa és Belchite, un poble destrossat per la Guerra Civil, com Corbera d’Ebre però molt més gran. Aquí s’hi han filmat escenes de diverses pel·lícules, com El Laberinto del Fauno de Guillermo del Toro o les Aventures del Baró Munchausen de Terry Gillian.

Finalment i carregades de vi, tovalloles, xocolata, morcillas i altres fòtils, tornem cap a casa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s