Roma i Apenins, 2007

La història va començar amb una setmana de vacances de la meva amiga Sònia i un vol de Vueling a preu irrisori: Roma, anar i tornar, la darrera setmana d’agost, 75 euros tot inclòs. Després s’hi van afegir la Iole i la Sigrid i ja vam ser quatre ragazzi. Ho vam acabar d’amanir amb un cotxe -el fiat Panda de cinc portes que vam anomenar ràpidament la macchinina de lei ragazzi– miniatura com tots els cotxes italians que ens esperava a l’aeroport de Fiumicino per dur-nos als Apenins.

Tan sols baixar de l’avió vam constatar el que tothom ens havia dit: A Roma, a l’agost, hi fa una calor espantosa. Era digna d’un clima tropical, i més venint de la Barcelona de l’agost primaveral de 2007. Pel GRA de la cità eterna (la Ronda interminable que l’envolta), l’aire era calent i el sol picava dins els vidres de la macchinina, que dúiem a rebentar amb motxilles, tenda i tota la pesca. L’objectiu era arribar als Apenins on el clima seria més benigne, o això pensàvem nosaltres, innocents… En arribar a Aquila, la vil·la més important d’aquella zona de l’Abruzzo, a les portes del parko nazionale del Gran Sasso e Monte della Laga, el sol del migdia castigava severament els carrers. Ens vam haver de refugiar a la recerca d’un lloc on dinar-nos un risotto per celebrar la nostra arribada a Itàlia.

Després de dinar -i rebre les atencions de quatre comensals locals-, vam seguir fins al càmping Funivia del Gran Sasso – d’allò més cutre i rudimentari- al peu del Corno Grande, el pic més alt de la zona. El clima no havia millorat, fins al punt que no ens va fer pas res la falta d’aigua calenta a les dutxes – de fet, vam rebre l’aigua congelada de la muntanya com si d’aigua beneïda pel mateix Papa es tractés.

Davant aquella calor mortal vam decidir anar a provar sort fent la primera excursió al Monte della Laga, a la part boscosa del parc – a l’altra banda d’un túnel de 13 km que forada la roca per sota el Corno Grande. Va ser un gran encert perquè sota els arbres espessos el sol no ens va tocar en tot el dia, pràcticament, tan sols quan ens vam aturar uns metres més avall de la Cascata de la Morricana a banyar-nos.

De tornada, vam passar pel Llac de Campotosto, a veure la posta de sol i la sortida simultània de la lluna per l’altra banda. L’aire era fresc i quan vam arribar al càmping, ja fosc, ens vam haver de posar màniga llarga per sopar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’endemà, tornava a fer un sol espaterrant. Però durant tota la pujada al Corno Grande -2912m– ens va acompanyar un vent desagradable que ens va obligar a anar amb el goretex tota l’estona. Val la pena la pujada. Des del cim vèiem el Campo Imperatore (una vall glacial espectacular), l’Adriàtic, el Corno Piccolo i els altres cims del parko -amb els seus respectius refugis i vivacos – i vam passar pel Calderone -el glaciar permanent més al sud d’Europa. El taquiller del Funivia ens va regalar els bitllets i ho vam anar a celebrar al bar amb una cervesa. El cremallera ens havia baixat 1000 metres de cop i la temperatura havia pujat proporcionalment uns 15 graus en cinc minuts de trajecte.

Després d’una dutxa vam posar en marxa la macchinina per anar a destorbar la calma dels poblets de l’Abruzzo (Assergio, Camarda…) amb els Rammstein a tota castanya.

L’endemà abandonàvem les muntanyes i anàvem a buscar el càmping Fabulous, al km 18 de la via Cristofore Colombo, la llarguíssima carretera que uneix Roma amb Ostia i el mar. Vam dedicar la tarda a la platja, separada del món per una filera de dunes, arbres i arbusts. I ho vam rematar amb un gelatto -de sis boles el de la Sigrid.

Ara sí, finalment havia arribat el moment de tornar el cotxe de lloguer i anar cap a Roma, la ciutat més prodigiosa de l’univers – i no ho dic jo, ho diuen Uderzo i Goscinny.

ciudad prodigiosa

Es nota que un dia va ser el centre del món conegut: El Colisseu – que va ser el meu examen d’història de l’art a la selectivitat-, el Fòrum, el Palatino, el Panteó i els arcs així ho demostren.

Passeig per la Roma Imperial, o el que en queda, en alguns casos, com el Circo Màssimo, reduït a una trista esplanada-pipican gegant sota el sol de justícia (què pensaria Ben Hur!), que ens fonia l’asfalt sota els peus -i així vam deixar la nostra petjada a Roma davant la bocca de la verità, on vam passar de fer la cua absurda que fa la penya per fer-se la foto estúpida amb la mà dins la boca.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Pel matí ens havien tocat les ruïnes i per la tarda les fonts: la central de Piazza Navona estava en obres i la de Trevi, superpoblada. Pel camí, La Sigrid i jo ens vam enamorar del Panteó i del forat del sostre que deixa passar la llum i l’aigua que els dies de pluja es filtra pels forats del terra de marbre. Magnífic. Preciós.

El Vaticà és una visita obligada independentment de creences. Això sí, ningú no ens podia obligar a fer el kilòmetre de cua per entrar als museus i vam optar per començar per la Basílica. Els 362 esglaons de la cúpula no es fan pesats per la disposició laberíntica de les estretes escales dins les parets inclinades dissenyades per Miquel Àngel (al final d’un dels trams d’escales hi ha dues xapes de reunió, a saber per què). Des del balcó exterior dalt de tot, la vista de Roma és brutal. La Basílica, espectacular. La Pietà de Miquel Àngel, sense paraules; l’estàtua de Sant Pere amb els peus gastats de tants peregrins fetitxistes que l’han sobada al llarg dels segles – nosaltres no seriem diferents i també vam contribuir a la desaparició dels dits dels peus de l’apòstol-; el baldaquí immens, la cúpula (amb la reixa per impedir suïcidis i caigudes des dels com a mínim 10 pisos d’alçada que té allò)… Érem al Vaticà, amb la guàrdia suïssa i els seus ridículs uniformes renaixentistes. El Papa, per sort, estava de viatge.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A la sortida, la cua dels museus vaticans havia desaparegut i vam entrar dins el complex brutal de sales i sales – l’arquitectura sola ja valdria la pena – d’escultures i pintures, que culminen amb la Capella Sixtina, meravella de les meravelles de la paciència humana -els anys que s’hi va tirar el senyor Miquel Àngel per fer aquell sostre que eclipsa les parets de Giotto i els altres mestres. No ens en vam podem estar de fer fotos no permeses (sense flaix, per descomptat) a aquelles dues mans que s’esforçaven per tocar-se amb la punta dels dits damunt els nostres caps. Amb els meus prismàtics ens vam entretenir a contemplar els detalls de les escenes – cada arruga de la pell, cada doblec dels vestits dels centenars de personatges que poblen la capella. Increïble. Fins que la torticolis de l’assegurador ens va començar a amenaçar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tocava dinar una pizza. Vam trobar un lloc agradable entre el Vaticà i el Castell de Sant Angelo, on vam acabar xerrant amb el propietari -que havia visitat Barcelona l’any 52- i els cambrers.
Al Pont de Sant Angelo ens amenaçava pluja i tothom, menys les estàtues, es preparava per sortir corrent en qualsevol moment. Però finalment van ser quatre gotes. Vam creuar el Tiber per anar a la piazza d’Espagna a veure la famosa vista de les escales que surt en tantes pel·lícules. L’obelisc estava en obres i ens va destrossar la composició. De totes maneres ens hi vam asseure una estona a gaudir de l’ambient. Vam acabar fent un beure i un gelat en un bar de disseny – i xerrant, com no, amb els cambrers.

L’endemà la Iole i jo ens vam encaminar cap a Villa Borguese i vam passejar pels jardins i la Piazza del Popolo i els carrers estrets de Roma abans de trobar-nos amb les altres dues a Piazza Navona per anar a dinar, a fer un gelat i comprar alguna cosa a l’única botigueta de records original que vaig trobar en tota Roma, al costat del bar sota la Plaça del Campigliano que el primer dia ens va salvar de la deshidratació. Ens vam acomiadar de la ciutat eterna amb un passeig pel Trastevere, on vam decobrir-hi un forn on comprar pizzes a porcions i pastes diverses – ens servia per sopar i esmorzar. Vam afagar un bus per no caminar més fins al metro ronyós de la línea “blava” i fer per darrer cop el trajecte fins a EUR Fermi i fins al Fabulous.

El darrer dia del viatge, dissabte, vam acabar -per circumstàncies estranyes i una anada d’olla espectacular-, a Ostia fent dia de platja i descobrint els clubs de bany del Lido –concretament el dels tios catxes que juguen a volei i les pijes que els acompanyen – clubs que s’alineen un al costat de l’altre a la platja i la separen en compartiments plens d’ombrel·les i casetes de bany.

Roma, com París, és una d’aquelles ciutats que s’ha de visitar al menys un cop a la vida. Tot i que per mi, Sicília li dona mil voltes en tot -encant, vistes, menjar i sobre tot preus. I amb aquest pensament vaig volar de tornada a Barcelona un diumenge 2 de setembre des d’aquell país mediterrani que és una còpia exacta del nostre en gairebé tot. Vaja, que t’hi sents com a casa.

IMG_6014

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s