Era l’estiu de l’any 2000. La meva amiga Sònia i jo havíem fet un parell d’interrails per Europa plegades però aquell any vam decidir fer un salt qualitatiu; volíem anar a l’Àfrica. No vam gosar anar-hi pel nostre compte per aquelles coses que a posteriori te n’adones que eren absurdes – va ser l’únic cop que he pagat un viatge organitzat. Després d’aquesta experiència vam decidir que podíem anar tranquil·lament pel món sense por. Tampoc no ens en penedim, ni de bon tros: tota experiència de viatge és vàlida.
Després de mirar-nos unes poques agències vam triar Marco Polo perquè oferia un viatge força bé de preu: Ciutat del Cap a Cascades Victòria, 23 dies. Encara recordo la noia que ens el va vendre; es deia Claire i en ocasions posteriors ens l’aniríem trobant al saló del turisme. El darrer que en vaig saber és que s’havia passat a Años Luz.
El viatge en realitat l’organitzava una agència Sud-africana anomenada Nomad Tours i els d’aquí tan sols feien d’intermediàris i tramitaven l’avió i tres nits a Ciutat del Cap. Allà ens vam trobar amb 20 persones més -tots espanyols- amb les quals compartiríem un camió overland durant més de 6.000km a través de l’Oest de Sud-Àfrica, Namíbia i Botswana fins a Zimbabwe, i molts vespres a la vora del foc dels campaments sota la nit estelada.
Els nostres dos guies – la Janine i el Vinnie – eren molt jovenets; ella portava clarament la batuta: conduïa el camió, cuinava i aixecava tota sola l’olla de ferro colat de tres peus típica del país – cuinava al foc. 22 nits en tendes, algunes sense mosquitera, algunes amb els pals o la cremallera trencats, 22 dies passant gana amb un sandvitx per dinar… Tot i això tinc un record meravellós i recomano aquest viatge a tothom, pels seus paisatges increïbles, pels animals, pels cels infinits. Perquè és Àfrica… i potser perquè és el bressol de la humanitat alguna cosa crida els teus instints més bàsics i primitius. La sents, una connexió, com tornar a casa, -això sí, a una llar que no has conegut mai.
Sud-Àfrica
La nostra ruta començava a Ciutat del Cap. Fundada l’abril de 1652 per Jan Van Riebeck i un grup d’holandesos enviats per la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, la seva característica principal és Table Mountain, una roca massissa i plana de 1000 i escaig metres d’alçada al voltant de la qual es reparteix la ciutat. S’hi podien fer moltíssimes coses a Ciutat del Cap: Pujar l’esmentada Table Mountain amb el telefèric, visitar l’impressionant jardí botànic de Kirstenbosch, navegar fins a Robben Island-l’antiga presó del règim de l’Apartheid. Nosaltres, a més, vam visitar el curiós Cultural History Museum (l’entrada valia 2 rands, que eren unes 50 pessetes – 30 cèntims), amb coses tants frikis com la foto del “legless man and his trained baboon” que s’ocupaven del ferrocarril anys enrere o un rifle català d’un tal Manel Camps, fet a Ripoll.
Obligat fer un tour pels pobles costaners fins al Cap de Bona Esperança, batejat per Bartholomeu Dias l’any 1487. Vam parar a Camp’s Bay – davant dels Twelfe Apostles sud-africans, a Hout Bay, a Boulder’s Beach i a Simon’s Bay- a veure una colònia de pingüins. Una de les activitats al Cap va consistir en evitar els babuïns que atacaven la penya per robar-los el menjar – quasi pitjor que submergir-te dins una gàbia per veure taurons blancs, una altra de les activitats més típiques. De nou a la ciutat, ens esperaven el Front Marítim, amb aire colonial i foques als molls, i les amples avingudes amb els edificis impecables, com acabats de pintar. Això sí, a les 6 es feia fosc i, de nit la ciutat es transformava, els carrers es buidaven i només hi quedaven les hordes de pidolaires que t’assaltaven de 12 en 12 a les cantonades mal il·luminades com zombies demanant “spare change”. No era gens recomanable caminar-hi sol. I acompanyat tampoc era gaire millor. Començaves a entendre tots els cartells amenaçant amb “armed response” als comerços. Cridava molt l’atenció veure la diferència entre blancs i negres (tots els pidolaires, els escombriaires, els cambrers i els treballadors de poc nivell eren negres). Era molt flagrant.
Després de dos dies al Cap vam pujar al nostre camió, que es deia Sid, i vam fer cap al nostre primer campament, a The Baths, prop de Clanwilliam. Piscines termals després de dinar i abans que es pongués el sol. La nostra primera nit de campament sota l’Escorpí i la Creu del Sud ens va servir per recordar que, tot i la calor del migdia, ens trobàvem en ple hivern austral. Feia un fred terrible. Va ser una de les pitjors nits de la meva vida – i jo faig travesses hivernals pel Pirineu. Ens vam llevar encara fosc, i fins que no ens va començar a escalfar el sol matinal, cap a les 9, no vam entrar en calor. La darrera parada dins de Sud-Àfrica, Springbok, molts la vam aprofitar per comprar samarretes de màniga llarga, mantes de viatge, mitjons i jerseis. Al capvespre traspassàvem la frontera amb Namíbia, el riu Orange.
Namíbia
Namíbia és un país preciós, tot i ser un desert quatre cops més gran que la península Ibèrica on no hi plou gairebé mai, o potser precisament per això. Els paisatges de Namíbia són impressionats i canvien constantment, des de l’antíquissim Fish River Canyon al jove Sesriem Canyon, des de les Dunes vermelles del Namib-Naukluft a les dunes blanques de la Costa dels esquelets. És un país de riquesa en tots els sentits, de la flora endèmica a la fauna, de les dones Herero amb els seus vestits victorians fins als pastors Himba del nord, des de les pintures rupestres de Damaraland fins al Kalahari, de Cape Cross a Etosha… Namíbia es mereix un viatge en exclusiva i em vaig prometre que un dia el faria, pel meu compte. I algun dia tinc intenció de complir aquesta promesa. Algun dia.
Fish River Canyon
El dòlar de Namíbia equival al rand sudafricà, cosa que resulta molt pràctica si vas a tots dos països. De fet, Namíbia va formar part de Sud-Àfrica fins el 1990. Feia tan sols 10 anys que s’havia independitzat.
Després de dues nits acampats a la vora de l’Orange -en un campament on els banys i les dutxes no tenien sostre- vam fer cap al Fish River Canyon, el segon més gran del món amb 160km de llarg per 27 d’ample. El descens sota la calor hivernal (a l’estiu està prohibit) tenia com a recompensa un bany en les aigües verdoses del Fish. Vam pujar a temps per veure la posta de sol abans de fer nit al campament on el bar estava tancat per desesperació de tots els que havien pujat somniant amb una cervesa ben fresca. L’endemà ens tocava matinar per un altre dels grans moments del viatge: la sortida del sol des de la Duna 45 del Namib-Naukluft i la visita a un dels racons més extraterrestres de la Terra al desert més antic del planeta.
La duna 45
Adormits, freds i morts de gana vam ascendir els 400 metres de duna – el Namib té les dunes més altes del món- enfonsant-nos a la sorra (cal dir que la Duna 45 abans de l’alba semblava la Rambla) per veure una sortida de sol espectacular que va tenyir de vermell tot el paisatge. La Janine ens havia promès un esmorzar a la baixada però no va poder ser i, amb un miserable te amb llet i un tros de pa bimbo merdós, ens vam endinsar amb una guia japonesa pel desert del Namib sota un sol de justícia. Però va valer la pena. A l’altra banda d’una duna ens esperava una imatge d’aquelles que et queden gravades a la retina per sempre.
L’indret més espectacular de tot el parc nacional del Namib- Naukluft, és, sens dubte, Deadvlei, una vall d’arbres petrificats que s’alcen damunt un terra d’argila blanca enmig de les majestuoses dunes vermelloses, sota el cel blau i infinit, formant un paisatge de només quatre colors. És un altre planeta.
Vam canviar les dunes vermelles del Parc Nacional per les blanques quan vam acampar a la vora de les aigües gelades de l’Atlàntic a la petita Swakopmund. Ja havíem vist springboks, uns petits antílops, i òrix al Namib. Ara anàvem a veure foques – moltes foques, que en realitat eren óssos marins afroaustralians (Arctocephalus pusillus pusillus)– a Cape Cross. Aquí també vam tenir ocasió d’anar a dinar a un restaurant i tastar especialitats locals com el cocodril, l’òrix o el facoquer.
Una tempesta de sorra va fer endarrerir la nostra sortida cap a Spitzkoppe, un indret sagrat per als boiximans. El fort vent, a més, ens hi va impedir acampar i no vam poder gaudir de la màgia d’aquell lloc tan com haguéssim volgut. L’endemà, a més, ens esperava un llarg trajecte fins a Etosha.
El Parc Nacional d’Etosha és un dels observatoris de fauna salvatge més grans de la Terra. Sabana a l’oest i bosc mixt a l’est flanquegen la immensa planura salina i desèrtica d’Etosha Pan, que durant l’estació de pluges es cobreix d’aigua. Estava organitzat d’una manera bastant curiosa. Hi havia tres campaments (Okaukuejo, Halali i Namutoni, separats 70 quilòmetres entre sí) i muntats al voltant de les basses on es reuneixen els animals a beure aigua durant l’estació seca. Quan tornaves de passejar amb el camió per anar a veure zebres, nyus, elefants, hienes, impales, sprinboks, moltes aus, etc… podies passar la resta de la tarda i la nit assegut a prop dels tolls esperant que apareguessin rinoceronts, elefants i altres animals a veure aigua. Tothom esperava, evidentment, els lleons, però no vam tenir sort.
Com que la franja de Caprivi, fronterera amb Angola, ja era un lloc conflictiu, per sortir de Namíbia ens va tocar donar una volta inhumana vorejant el Kalahari.
BOTSWANA
El millor de la duana de Botswana eren els cartells anticorrupció: Botswana has 0 tolerance against corruption. Telèfons per denunciar un corrupte. Amenaces de presó per a corruptes… A Botswana vam començar a sentir que érem dins l’Àfrica Negra de debò.
El nostre objectiu principal al país era el Delta de l’Okavango. El riu Cubango neix a Angola, passa per Namíbia, on es converteix en el riu Kavango, i arriba a Botswana com a Okavango per desaparèixer en els 15.000 quilòmetres quadrats de llacunes, canals i illes, que formen el Delta interior més gran del planeta. Aquí vam deixar el nostre camió per endinsar-nos dins les aigües cristal·lines en mekoros, unes piragües tallades de troncs que es condueixen amb un pal llarg que es va clavant al fons de l’aigua, molt poc profunda. Vam acampar en un dels milers d’illots, en plena naturalesa salvatge. Tres dies d’elefants, hipopòtams, cocodrils, lleons…. de poblats de cabanes, de passeigs a peu i en mekoro. Havíem de veure directament del riu perquè era l’única aigua disponible. Ens va saber molt de greu haver de marxar. El moment més màgic del viatge ens el va regalar un lleó amb un rugit que va ressonar en la nit mentre érem asseguts a la vora del foc – i l’esgarip que vam suposar de la seva presa uns moments després, però això ja eren especulacions. El moment surrealista ens el van propinar unes dones pola en un poblat, que ens van ballar la Macarena. És un moment que he intentat esborrar de la memòria però sempre acaba ressorgint.
La següent parada important a Botswana era el Parc Nacional del Chobe. De camí, vam acampar a Nata, entre magnífics baobabs. Allà, el Manu i el Sesma, dos dels nostres companys, van tenir la pensada de plantar la seva tenda a la vora del llac allunyats de la resta. L’endemà en aixecar-me me’ls vaig trobar a tocar de la nostra tenda. A mitja nit havia aparegut tota una família de rinoceronts a veure aigua i havien hagut de sortir per potes.
El Parc nacional del Chobe, d’11.000 quilòmetres quadrats de superfície, acull la diversitat més gran de fauna del país. Entre d’altres, és la llar de 70.000 elefants. Al Chobe vam aconseguir veure lleons! Els havíem sentit a l’Okavango, i intuït a Etosha, però finalment els vam trobar, espatxurrats sota una acàcia. A part de molta més fauna variada, búfals, zebres, hipopòtams, cocodrils, micos, aus.. etc… Una bonica manera d’acomiadar-nos de Botswana.
ZIMBABWE
Aquí s’acabava el nostre recorregut, molt a prop de la frontera i a la frontera amb Zàmbia, a la gorja de gairebé dos quilòmetres de llargada on el riu Zambezi es precipita 110 metres avall formant les cascades que els nadius anomenen Mosi oa tunya (el fum que trona) i que David Livingstone va rebatejar en honor de la seva reina el 16 de novembre de 1855.
Les cascades Victòria són realment impressionants. Durant l’estació seca, una mitjana de 550.000 metres cúbics d’aigua cauen cada minut gorja avall, però a l’estació de les pluges poden arribar als 5 milions de metres cúbics per minut.
Al costat del parc natural de les cascades Victòria es troba el poble de Vic Falls, que era una mena d’Inverness versió africana, totalment turístic i amb una banda sonora permanent a càrrec del brogit de l’aigua. Ens van assegurar que normalment era un lloc amb molta vida però aquell estiu gairebé no hi havien turistes per culpa dels conflictes.
A Vic Falls s’hi podien fer infinitat de coses, si un tenia pressupost: ràfting, puenting, ultralleuger, avioneta, helicòpter, globus… Podies passar a Zàmbia a veure les cascades del cantó que cauen, cosa que suposava pagar dos visats de sortida i un d’entrada… Nosaltres ens vam limitar a passejar pel parc natural i a arrasar un mercadillo. El sopar col·lectiu de comiat el vam fer en un restaurant temàtic muntat exclusivament per a turistes, on ens van servir cucs recremats i un shaman ens va tirar els ossos.
La tornada a Barcelona va ser dura. Primer perquè l’avió que ens havia dur de Johannesburg a Londres va haver de tornar perquè perdia combustible i entre una cosa i l’altra vam acabar tornant a casa amb 24 hores de retard – he de dir també que South African Airways ens va tractar meravellosament bé. Però sobre tot perquè després de 20 dies desconnectada de la civilització, sense gairebé fer servir una cadira, llevant-me amb el sol i sentint les hienes tacades al capvespre, agafar el metro gairebé era un trauma. Per mi, no hagués tornat mai.
PD: Les fotos no es veuen gaire bé perquè aquest apunt forma part de la categoria pretèrits i pre-digitals.
Glòria Barrobés 